Tot el que necessites per anar al teatre

L'últim acte: Densitat textual amb una execució maldestre

L’últim acte
24/02/2019

De reflexions sobre el teatre i la vida dels actors/artistes se n’han fet milers i milers, en diferents moments històrics i amb detonadors socials diferents. Carles Alfaro ho fa a partir de textos d’Anton P. Txékhov i compta a dalt de l’escenari amb Francesc Orella, sent l’artífex d’aquesta introspecció al món de la dramatúrgia.

Doncs bé, no funciona. Tot i la bona interpretació d’Orella, al qual sempre és un plaer veure demostrant el seu art escenogràfic, l’obra, i sobretot el text, es fan interminables. Tot comença, amb un actor al qual li acaben de fer un homenatge per la seva carrera als escenaris. Es queda sol i borratxo al camerino, fins a adormir-se. Durant el seu somni reflexiu, una tècnica molt utilitzada el fet que la consciència parli als personatges en el seu món oníric, fa un repàs a la seva vida, als seus papers i a la solitud que l’ha acompanyat des que va decidir fer vida als escenaris. Un repàs que fa acompanyat de tres “fantasmes” que l’ajuden a veure la seva vida amb perspectiva –una mica estil Scrooge i els seus fantasmes del passat, present i futur-.

La reiteració del món teatral, amb el repàs i la posada en escena de diferents muntatges que han marcat la trajectòria del protagonista, es fa bastant pesada. Igualment, aquestes escenes tenen una llargària innecessària que fan desconnectar a l’espectador massa sovint, perdent el fil de la història que se’ns vol explicar. Els moments còmics, que n’hi ha algun, queden tapats per la densitat del text i de la seva execució maldestre sense un ritme àgil, ni una evolució clara de la història.

Els moments musicals, que podrien alleujar la pesantor de la complexitat de les paraules, queda com un afegit insuls, moltes vegades innecessaris i molt prescindibles.  De la mateixa manera, les intervencions de Nina, Cristina Plazas i Bárbara Granados queden com un afegit impostat, amb un punt de vodevil, però sense arribar a la comicitat necessària per fer-les entrar en el joc i en la ment dels espectadors.

Si una cosa es pot destacar positivament és l’escenografia utilitzada, a mode de camerinos reconvertits en diferents estances d’una casa o en el propi escenari. El joc amb les llums i els espais està molt ben construït, tot i que els espectadors de les últimes files del teatre moltes vegades hauran d’aguditzar el seu sentit visual per poder intuir què passa a l’escenari.

← Tornar a L'últim acte