Love, Love, Love és un text de Mike Bartlett (1980), reconegut autor d’obres de teatre, pel·lícules i TV. Aquesta obra va ser estrenada a Londres al 2010 i va ser guardonada amb el Premi Nacional de Teatre del Regne Unit. Traduïda al català per Cristina Genebat i dirigida per Julio Manrique, s’estrena ara a Catalunya.
La història se situa a l’any 1967, a la dècada dels moviments juvenils hippies que proclamaven sentiments de llibertat i la il·lusió per un canvi de món. Es va estendre arreu que l’amor canviaria tot (All you need is Love). Al Regne Unit aquesta època va anar seguida del conservadorisme dirigit per Margaret Thatcher. És la història d’una família occidental que podria ser atemporal, amb tres èpoques ben definides de joventut, maduresa i jubilació al llarg de les quals les il·lusions de la joventut es van convertint en desenganys, decepcions i una amarga però dissimulada sensació de fracàs.
Les tres èpoques estan separades per tres escenografies (Sebastià Brosa) que es modifiquen àgilment distraient l’atenció del públic amb projeccions d’imatges d’arxiu sobre les dues pantalles que separen les dues graderies. Està molt ben aconseguit el canvi d’època, d’actitud i de vestuari tot acompanyat d’una banda sonora que porta al moment actual la Generació X, de Stone Roses a Pulp i una picada d’ullet a la Amy Winehouse.
David Selvas i Laia Marull broden els seus personatges amb la dificultat afegida d’interpretar papers en tres èpoques diferents separades per 20 anys. Marc Bosch també té el difícil paper d’interpretar a dos personatges completament diferents. Si bé Laia Marull desplega d’una manera espectacular tots els seus dots interpretatius i no deixa de sorprendre’ns a cada escena, David Selvas resulta poc convincent i creïble a l’època hippy. Potser hauria estat més adequat Marc Bosch pel germà petit i Selvas ser el germà gran en aquella primera escena. Clara de Ramon amb una gran força interpretativa ens transmet perfectament la soledat i la desesperança.
És una comèdia d’un humor anglès àcid, de vegades corrosiu i que deixa un regust amarg i desil·lusionant.
És un espectacle encisador que sap transmetre l’esperit d’una època, atrapant l’espectador. Ens ha traslladat a un viatge emocional al que acompanya de manera oportuna i adequada una música que el públic coneix bé.