Aquesta setmana he anat a veure “Love, love, love“. Amb en text mordaç que ens presenta tres moments clau de la història d’una família i també fa un retrat de la nostra societat.
Ens trobem amb Kenneth i la Sandra, que es coneixen amb 19 anys, durant l’època hippie. Sembla que estan destinats a ser una parella per tota la vida, destinats a viure junts (i així sembla). És el 1967, i el moviment hippie i el podem apreciar amb la llum, l’escenografia i en el vestuari. Tot ens transporta en aquesta dècada.
Tenim un retrat generacional que trobem en el seu punt àlgid en l’última part del viatge. Les fitxes es capgiren. El futur que els espera als joves no és el mateix que el que tenien els seus pares de joves. Ara els joves hippies tenen casa, cotxe, una segona residència. I els actuals, no poden permetre un pis, han d’estar de lloguer i compartint pis.
Un retrat de la societat que per moments, ens emmiralla en l’estat actual.
Laia Marull i David Selvas són els adolescents que es coneixen a l’inici de l’obra. Quan arriben als 90 i als 2011, els seus fills ‘estimats’ són interpretats per Clara de Ramon i Marc Bosch. Els fills prenen protagonista en l’última etapa. On es desperten del somni que han viscut i ens han explicat, on amb educació, estudis, esforç,… podran aconseguir tot el que volen.
Tots quatre fan unes interpretacions magnífiques, on veus els canvis d’ideals, de generacions. Tal com van finalitzar l’obra, “els pares pensaven que anaven a canviar el món, i al final l’única cosa que han fet ha estat comprar-ho”.
Animeuy-vos a veure l’obra. Us agradarà. Podeu veure la resta de la meva opinió a l’enllaç