Qui són les persones invisibles de la teva ciutat? Aquelles que se sap que existeixen, però a les quals en cap moment se les mira i es fa veure que no hi són. Tots els pobles en tenen i cap vol posar-hi la mirada. No importen o això vol creure la resta.
Francisco Casavella a “El día de Watusi” fa una radiografia molt exacta de la Barcelona dels anys 70 als 90 posant el focus en aquestes persones invisibles, les que conformen la ciutat, però a les quals no se les hi mira als ulls. Iván Morales agafa el primer volum de la història i, en aquesta lectura escenificada del primer acte, ens presenta a Fernando, un adolescent que viu a les barraques de Montjuïc. El text compacta un dia sencer des que apareix una noia assassinada presumptament per Watusi. Qui és aquest personatge? Què ha passat realment? Aquest fet serveix d’excusa per explicar on i com viu Fernando i amb qui es relaciona.
Amb un muntatge atrevit i potent, on la música narra i atrapa, aquesta obra té moltes capes per on escolar-se. Des del retrat potent i apassionat de la ciutat, a la interpretació de cadascun dels personatges o la música que funciona com un batec d’aquesta Barcelona. A la part interpretativa hi ha problemes amb l’accent d’un parell de personatge, un petit entrebanc que s’hauria de solucionar ja que trenca en cert moment amb el ritme marcat.
Instruments i música en directe tocada pels intèrprets que van transformant-se en cada personatge. Aquest element es converteix en un eix bàsic per a la narració de la història, va creant un marc emocional que prepara al públic per tot allò que ha de venir. I també diverteix i arrenca somriures i algun que d’altre moviment de peus involuntari, que fa que l’espectadora es vagi introduint en el món de Fernando.
Posada en escena senzilla i més aviat escassa, només el vestuari i els instruments estructuren aquesta producció. Aquestes dues peces, amb l’ajuda dels jocs de llums, ajuden a crear l’univers barceloní de les zones més abandonades.
Enric Auquer és Fernando i Àlex Monner és el seu capità i company de viatge en aquest recorregut a la recerca de Watusi. Monner sorprèn des de la seva primera intervenció. Allunyat de la seva persona es transforma completament en un personatge molt marcat per la seva misèria i la lleialtat que professa a aquells que han cuidat d’ell. El seu Pepito roba el focus i atrau l’atenció del públic fins a tal punt que eclipsa moltes vegades a Fernando. És la seva història, però també la interpretació que en fa Monner. Auquer és tot passió en cada paraula i gest que comparteix amb el públic. Se li escapa per cada part del seu cos el noi adolescent que, mort de por, intenta sobreviure en un món que encara està descobrint.
David Climent és una de les grans descobertes d’aquesta producció. No només toca el calaix i canta perfectament, sinó que salta d’un personatge a un altre amb elegància i força, deixant enrere tot el què havia fet 5 minuts abans per convertir-se en allò que necessita la història.
Quan Fernando arriba al final del seu relat, el públic queda encuriosit i amb ganes de saber quins personatges trobarà en el seu camí a partir de llavors. L’espectadora es queda expectant i espera, impacient, el proper volum.