El futur és fill del passat, i en el passat es va poder ser indiferent, lluitar o intentar protegir-se, però és el que ha portat a l’actualitat. “D’aquelles noces, aquests confits” diuen, i és talment així.
L’acció se situa a Alacant, ciutat on els republicans van afusellar José Antonio Primo de Rivera i on cada 20 de novembre durant gairebé tota la dictadura de Franco els falangistes li retrien homenatge. A les afores de la ciutat, un pare de família construeix El Bancal, una casa on refugiar-se cada any durant aquell acte. Aquest és l’escenari on transcorre aquesta narració de 80 anys d’història, en la qual passaran tres generacions diferents traslladant-se entre les diferents èpoques veient com el feixisme avança, evoluciona i els hi afecta. Però no és només això. És molt més. Però s’ha de veure al teatre, a escassos metres de cada protagonista.
És impossible que deixi indiferent. La intensitat i el ritme de la seva història i el seu muntatge obliga al públic a estar en contacte permanent amb l’emoció que viuen i reprodueixen els i les intèrprets. La força i la passió dels seus personatges emana dels seus cossos i les seves paraules. Son més de dues hores, però sembla un breu interludi històric emocional que neix de les entranyes i que pretén despertar al públic de la seva letargia.
Júlia Barragan, Albert Miró, Júlia Morella i Alexandre Fons es converteixen en un huracà, un terrabastall que ho remou tot. La sensació es que acaben exhausts després d’entregar-se a cada personatge que interpreten, a cada situació i salt en la història. Totes les intervencions neixen d’una voluntat clara de fer arribar el missatge a l’espectadora i en això, Fons és un dels grans exponents d’aquesta transmissió. No es pot deixar de mirar la seva expressió i d’escoltar cada paraula que articula, perquè en cada frase hi ha una veritat o realitat que colpeja més del que pugui semblar.
La posada en escena consta d’un sorral que serveix de base per a la construcció de El Bancal. Allà es va edificant cada moment històric i cada personalitat que es mostra al públic. No hi ha cap moment per a la serenor o la quietud, en tot moment passen coses a un ritme frenètic que funciona perfectament per mantenir a l’audiència alerta i en constant atenció.
És un viatge trepidant i intens, vertebrat en un text divertit i fresc per parlar d’un gran mal. Sortir del teatre és fàcil, però de l’obra no. Es queda enganxada al cos, amb sensació de desgast i pèrdua de força, perquè l’espectadora, com els intèrprets, s’ho ha deixat tot a l’escenari.
