L'oreneta: Ser capaç de parlar, escoltar i sentir

L’oreneta
26/02/2022

L’Amèlia és una professora de cant que ha accedit a fer-li una prova a en Ramón abans de decidir si li donarà classes o no. Malauradament, sembla que ell no té les qualitats per ser el seu alumne, però aconseguirà igualment que l’ajudi a preparar-se una cançó per cantar-la en un acte. Ser capaç de parlar i escoltar sembla senzill, però no ho és, sobretot quan entren en joc els sentiments. Tenir per segura una realitat, la qual certament està sota sospita. Enfrontar-se al dolor, compartir-lo… I no es pot desvetllar res més de la trama, perquè la màgia d’aquesta obra procedeix en la seva majoria del text increïble que ha sortit de la mà de Guillem Clua.

Text directe sense floritures que es dirigeix directament al públic i obre comportes tancades sense que ni tan sols ens adonem. Els dos personatges amb el seu diàleg constant, amb una evolució molt natural i a un ritme precís, van fent forat en cada espectadora a poc a poc, deixant aflorar pensaments i sentiments amagats. L’habilitat de Clua en la seva narrativa arriba fins al punt que, tot i no haver-hi intèrpret dalt de l’escenari que li doni vida, el tercer personatge de l’obra hi és totalment present des del moment que surt en la conversa entre els altres dos. El públic s’entrega a aquesta història dolorosa i tendra, que té molts moments divertits de picabaralles entre professora i alumne, mentre l’atrapa i l’abraça amb la seva emoció.

Emma Vilarasau i Dafnis Balduz, professora i alumne, són un tàndem potent dalt de l’escenari. La química entre els dos intèrprets i els seus personatges es nota des del primer intercanvi de pensaments. Tot i que el relat podria portar a una certa exaltació i dramatisme explosiu en molts moments de l’obra, és en la contenció de Vilarasau i Balduz on es troba el gran encert de la direcció de Josep Maria Mestres. Un exemple clar: tot i tenir a Vilarasau donant-me l’esquena es podia sentir, gràcies a l’atmosfera creada, que li queia una llàgrima mentre l’Amèlia donava veu als seus sentiments. D’una manera subtil, però molt potent, la connexió entre la història i el públic va creixent en intensitat a mesura que va avançant el relat.

S’acaba l’obra i l’espectadora segueix eixugant-se les llàgrimes que no pot evitar que caiguin cara avall. És un alliberament. I tot el que s’ha viscut en aquests gairebé 90 minuts es queda amb ella força estona. Sortir del teatre amb el cor encongit, però al mateix temps agraït per tot el què ha vist i sentit. Quina meravella.

← Tornar a L'oreneta