L'oreneta: Un delicat artefacte

L’oreneta
12/03/2022

Se’ns adverteix al començament de la funció que siguem molt estrictes amb el tema del mòbil i qualsevol cosa que pugui distreure als actors o a altres espectadors, i és que ja ens diuen que els silencis, en aquest cas, són tant o més importants que els diàlegs. Un cop comença l’obra ens adonem que la majoria de pauses estan carregades d’emocions i secrets que anirem descobrint al llarg de la peça. Estem davant d’un text que va desgranant la història poc a poc, buscant tocar la fibra… a vegades de forma subtil i a estones amb molta més desimboltura. Guillem Clua utilitza tota la seva experiència com autor per pilotar aquest delicat artefacte cap a on ell vol, amb diàlegs brillants i recursos de tot tipus. Potser s’abusa al començament de l’estira i arronsa entre la professora de cant i el suposat alumne, i també m’ha semblat que alguns detalls xocaven amb la coherència interna dels personatges, però està clar que el tema i l’efecte sentimental que causa en l’espectador poden amb tot. I és que Clua sap com tractar les reivindicacions del col·lectiu LGTBI, tal com ja li hem vist fer a Justícia o a les dues parts d’Smiley.

Però res seria el mateix sense dos grans actors damunt de l’escenari. A Dafnis Balduz, que repeteix el rol després d’haver-lo interpretat a Madrid al costat de Carmen Maura, ja li coneixíem molts treballs que avalen una carrera cada cop més consistent i brillant. Però potser no ens equivoquem si diem que aquest deu ser un dels personatges més complicats als que s’ha hagut d’enfrontar mai, amb una gran quantitat de matisos i amb una exposició sentimental molt generosa. I pel que fa a Emma Vilarasau, difícil serà posar-li adjectius a la seva interpretació. Poques vegades l’hem vista tan continguda i tan encertada com a aquí. Tot i la dificultat d’un personatge no exempt de paranys, ella brilla en cadascuna de les seves intervencions, aportant la seguretat i la contundència escènica que està demostrant els darrers anys. Una carrera teatral que no té aturador, ni límits, i que esperem que segueixi brindant-li personatges tan rics com aquest.

← Tornar a L'oreneta