Un llarg títol per a una petita obra (en durada, que no en dimensió) que transita de manera ben calculada des d’una exuberància inicial i grollera cap a un final seré i íntim: Lo único que necesita una gran actriz es una gran obra y las ganas de triunfar. Així titul·la Damián Cervantes aquest experiment teatral que pensa, aquest humil espectador, fa molt i molt bé a la cartellera barcelonina. Perquè és una aposta que sacseja els pulmons del públic. Perquè el diafragma es contrau durant la fantàstica primera escena de ritme trepidant, d’una força emocional i vocal que no demana disculpes ni permís per molestar. Perquè hi ha espai per a l’humor, tan necessari i balsàmic, a l’hora de descriure la misèria i el dramatisme que embolcalla aquesta proposta -tal vegada, com un reflex d’una realitat encara massa habitual a un país com Mèxic. Perquè defuig intencionadament qualsevol esteticisme o modernisme, tan habitual al teatre català contemporani. Perquè aconsegueix, amb una posada en escena, podríem dir, primitiva, captivar l’atenció de tots i cadascun dels espectadors; fins i tot d’aquells més temptats de sentir-se ofesos davant la impunitat de la proposta d’actrius i director. Li va molt bé a l’espectador barceloní tenir obres com aquesta a la cartellera perquè ens permet el luxe d’observar, per la petita finestra de la Sala Atrium, com es treballa a l’altra banda de l’Atlàntic, al país germà, on fer teatre és encara crear vida entre tres parets, fer una o vàries instantànies de la realitat humana on, més important que una història, hi ha uns actors que fan sentir -que no comprendre- el que ells senten. Recomanada per aquells espectadors que van al teatre en busca d’una experiència. No recomanada per aquells que desitgen veure coses boniques que els facin sentir bé.
Enllaç copiat!