Cyrano és un d’aquells personatges majúsculs del teatre universal. Tot i que molts actors vulguin interpretar-lo, n’hi ha pocs que acabin tenint la qualitat i les característiques que es necessiten per aconseguir l’excel·lència que exigeix Edmond Rostand. En aquesta versió de Pau Miró, l’actor Lluís Homar fa un tour de force que està totalment a l’alçada de les seves últimes creacions, des de Manelic a Ricard III. El seu fraseig, la importància que dóna a cada paraula i la recreació de cada vers -peces imprescindibles d’un personatge d’aquest tipus- són tan acurades que acaben per impregnar-ho tot. No és que la resta del repartiment ni la direcció no siguin les encertades, però en més d’un moment vaig pensar que Homar es bastava per haver interpretat la peça ell sol, igual que ja va fer en aquell mític muntatge de Terra baixa.
Aquí la direcció de Miró ha optat per simplificar-ho tot: només cinc actors, un decorat conceptual i un vestuari quasi atemporal que fluctua del blanc al negre. Tot és correctíssim i la ja citada interpretació d’Homar pot amb tot, però potser hi manca alguna pinzellada poètica, algun element que atrapi emocionalment al públic. La paraula és poderosa, però cada cop estem més acostumats a un reforç visual que aquí està quasi absent. Sí que tenim, però, la veu de Sílvia Pérez Cruz, una altra col·laboradora habitual que realment aporta en un parell de moments aquest punt d’abstracció i sensibilitat que tant he agraït.