Hi ha obres que aconsegueixen posar un mirall a una realitat que espanta, per la cruesa i la versemblança amb allò que coneixem de primera mà. Quan es toquen temes que ens interpel·len, pot ser incòmode de veure, però també una manera de despertar una reacció o una resposta necessària.
En aquest monòleg la Núria explica al públic com d’un dia per l’altre, i després de set anys, es queda sense llar perquè el propietari del pis que té llogat ha decidit no renovar el contracte i convertir-lo en un lloguer temporal. És a dir, un altre pis turístic més a la ciutat de Barcelona. I és amb aquest punt de partida que, amb un petit exemple, el text de Paco Gámez dona veu a una pràctica cada vegada més estesa.
Júlia Truyol és l’element més atraient d’aquesta obra sens dubte. La seva força i compromís amb la història que explica és un imant del qual cap persona del públic es pot desconnectar ni un moment. És ella la que aconsegueix seduir a l’espectadora i enfonsar-la en un camí ple de solitud, decepcions, tristesa, impotència i ràbia. Sense Truyol aquest text no tindria ni la meitat de la potència que té gràcies a ella.
Un relat divertit i trist per la realitat que exposa sense miraments. Directe i tocant de peus a terra en la major part de la narració, té cap al final un desviament més fantasiós que, tot i que podria haver funcionat, fa que el pes que té la història s’alleugeri i perdi força. El seu gran al·licient és saber que tot el que s’explica, per molt cru que sigui, està basat en la realitat i aquesta es converteix en una denúncia, una reivindicació. Quan aquest relat fuig cap a moments més imaginatius i llunyans de la veracitat és quan el públic desperta de l’encanteri i s’aparta de la connexió de tu a tu.
És una producció molt interessant i excel·lentment dirigida per Rubén de Eguía, que només necessita quatre elements comptats i un espai reduït per embarcar al públic en el neguit d’estar atrapat en una espiral de la qual no es pot sortir. Una situació extrema d’ansietat per la pèrdua de la llar que no millora, perquè no es tenen eines i perquè ningú poderós s’oposa a que l’espoliació de l’habitatge continuï com fins ara.
La Núria ho diu ben clar “la soledat s’ha convertit en un producte gourmet que no em puc permetre”. I, si no s’atura, aquesta serà la realitat de molta gent.