El problema dels lloguers en una ciutat com Barcelona és tan greu i urgent que el teatre no podia evitar-lo ni fugir d’estudi. Fins ara no havíem vist massa textos al respecte i és per això que Llogatera té un valor especial. En aquesta obra hi trobem una dona jove que viu sola, que té la família fora i que s’ha adaptat a la ciutat des de fa anys, encara que sigui en molt pocs metres quadrats. Ara ha de marxar per decisió del propietari, amb qui té moltes dificultats per arribar a parlar i comunicar-se. De fet, és com si fos un ens llunyà, sense rostre, ni veu, ni sentiments…
Llogatera funciona a la perfecció durant tota la seva primera meitat, on veiem el problema real i on podem sentir-nos totalment involucrats. Fins i tot podem indignar-nos i esparverar-nos quan escoltem les possibles solucions de l’agència immobiliària, un altre ésser inhumà i amb molts tentacles. El problema potser ve a la segona part, quan l’argument agafa una abstracció que potser no li calia i que posa als espectadors en una situació més compromesa. Entenc cap a on es vol anar, així com les idees més revolucionàries que es plantegen, però penso que tampoc es va fins al final i es desaprofita un camí que potser no s’hauria d’haver començat.
Llogatera, però, no seria el mateix sense una gran actriu al davant. Júlia Truyol exprimeix al màxim el seu personatge, passant per diferents estats i mostrant-nos una dona amb les seves contradiccions però també amb les seves més que justes reivindicacions. És una bona oportunitat de veure a l’actriu en un paper totalment protagonista, després d’haver-la vist nombroses vegades en els repartiments corals de La Calòrica. I també és una bona ocasió per acostar-nos al debut de l’actor Rubén de Eguía com a director de la peça.