La Gemma Brió parla clar i diu veritats, d’aquestes que alliberen tant el que les deixa anar com el que les sent. A Llibert tres actrius, tres amigues, ens expliquen una història que té un component important de reflexió filosòfica i reivindicació social, que qüestiona els límits del que és ètic i el que és humà i que crida a l’espectador a posicionar-se i prendre-hi partit, ho vulgui o no. Una història amb una dramatúrgia poc freqüent, propera i diferent, i amb un humor de bromes íntimes i monòleg de bar, però amb una sensibilitat especial i una honestedat completa, obrint-se en canal als espectadors.
La música és la seva aliada, i la guitarra una intèrpret més, gemint, cridant o sospirant a les mans de la seva titellaire, la Mürfila.
Llibert ens transporta a l’interior d’un hospital on hi ha vida i hi ha mort, i és inevitable que els que hi tenim records negatius els revisquem amb claredat. Acabada la funció, potser va faltar-me l’embolcall i la cura que, a vegades, ens ofereix l’art: però l’art de Llibert és cru i ens deixa, al final, tan despullats i sols amb nosaltres mateixos com ho està la seva protagonista.