A un moment de pèrdua se li suma un entrebanc exterior que fa trontollar el present. I així passa amb una cosa rere l’altre, es cau en una espiral que sembla que no té sortida quan una persona es veu atacada per actes externs que no pot controlar i que l’ofeguen. Quan tot es veu negre, es trobarà alguna solució?
La Clara (Àgata Roca) és una professora associada d’ètica a la facultat de filosofia. Acaba de sobrepassar els 50 i s’ha separat de la seva parella, en aquest moment i amb una feina que està en suspens constant i l’amenaça de quedar-se sense sostre sota on viure, sembla que la carambola de fets negatius la porten a la desesperació.
El text és un exercici intel·ligent i molt ben travat que utilitza la situació de la protagonista per exposar a l’escenari el sistema social i econòmic actual, que oprimeix i desespera a la població que no té marge de maniobra. Una societat que es regeix per unes regles marcades que creen una il·lusió de poder de decisió, però que en realitat fa seguir unes pautes que condicionen el dia a dia i el futur. Elaborat i amb una narració clara, directa tot i les cites filosòfiques, el guió provoca el debat constant al públic, emmiralla al individu davant la realitat i l’interpel·la perquè es pregunti tot allò que ho ha gosat fins ara.
Roca és el vehicle precís per provocar aquest exercici. La seva interpretació és impressionant i magistral. Com el seu personatge, la seva desesperació va creixent en les seves paraules i la seva gestualitat. Poc a poc evoluciona fins al clímax de la seva crisi i s’emporta a l’espectadora en un viatge esgotador, però hipnotitzador. Al costat de Roca hi ha Xavi Sáez, que dona vida a tots els homes amb què la Clara s’enfronta en aquest moment de tensió perpetu. Magníficament interpretat, el seu és un canvi de personatge incessant, però al mateix temps és un paper constant d’incomprensió i d’ignorància voluntària envers als problemes de les altres persones.
A les paraules i les interpretacions exactes, se li uneix una posada en escena espectacular. Les transicions escenogràfiques adaptant-se a l’espai necessari per al relat és desenvolupen amb cura i un sentit contextual impressionant. Cada canvi de decorat es porta a terme amb elegància i naturalitat, creant un espai creïble i modelable que acompanya la història i submergeix al públic en l’obra totalment.
Una de les produccions més interessants i notables d’aquesta temporada, que s’espera torni a delectar a aquelles persones que se l’han perduda i deixi repetir a les que volen retrobar-se amb les arestes que se’ls hi ha escapat.