Encara que ja m’ho havien explicat, quan vaig entrar a la Biblioteca de Catalunya vaig quedar sorprès de la disposició de les taules. Semblava realment un menjador popular, amb estovalles de quadres, amb el vi a taula i amb els plats i forquilles a punt per servir el sopar. D’entrada, doncs, l’escenografia em va semblar magnífica.
L’hostalera és una obra de Goldoni, que es va estrenar en 1755 i que s’ha representat moltíssimes vegades en el teatre professional i d’aficionats. En aquest cas es presenta amb alegria i música, on tots els actors i actrius canten i en algun moment toquen algun instrument. Cada personatge és força esquemàtic i juga a fons amb les característiques preestablertes, que no varia gaire en tota la representació. Tenim el noble sense diners, el ric que en té molts, el cambrer enamorat de la seva patrona, el cavaller que diu que no caurà mai en la trampa de les dones, recordant lleugerament la trama de Molt soroll per a no res, dues actrius sense recursos que intenten actuar a fora de l’escenari i, com a personatge central, la Mirandolina, la patrona de l’hostal que és una dona pràctica i que es deixa estimar pels seus admiradors, sobretot si en pot treure profit dels seus obsequis.
Encara que la comèdia té tots els elements per funcionar, aprofitant els enganys i malentesos que es van produint, he trobat que no acabava d’agafar el ritme adequat. Malgrat una bona posada en escena, la representació no és més que un divertimento. Les actuacions són molt d’ofici sense gaire matisos i excessivament lineals, tret de a l’escena final, quan en David Verdaguer ha de canviar força el registre. Tampoc m’ha entusiasmat la Laura Aubert, que a mi m’agrada molt i que no demostra, en aquest cas, tot el seu potencial.
Una nit de teatre per passar una estona agradable amb un plat de pasta i un got de vi que en aquelles hores s’agraeix.