“Què en va guanyar de ser tan català? Disgustos, només disgustos.” És una de les moltes sentències que Narcís Comadira utilitza a L’hort de les oliveres, un magnífic text que ens parla de la identitat catalana sense embuts ni falses aparences. Aquí res del que es diu resulta còmode ni complaent, sinó que vol provocar debat i reflexió en un país on no es cultiva gens l’autocrítica. Comadira arriba a dir, parafrasejant a Shakespeare, “Catalunya està podrida”, intentant que l’espectador s’emporti a casa alguna burxada i no s’assegui a sopar tan tranquil… Hi ha bufetades per a tots -nacionalistes, independentistes, espanyolistes-, però tan ben donades que gairebé no es veuen venir. Comadira ha escrit un poema enorme, una carta d’amor al seu poble, tot i que acabi essent una carta trista i desolada. Sens dubte és un poema que emociona, potser per les seves profundes arrels… tan velles i recargolades com les de les oliveres que ara uns russos volen arrencar.
Però l’emoció no seria del tot completa sense la visió teatral d’Albertí, que un cop més uneix música, paraula i imatge amb una bellesa inusual a casa nostra. Escenes com la de la parella retrobada -una mena de Hamlet i Ofèlia renovats-, la del Sant Sopar o la de la banyera del final posen realment la pell de gallina. I si a sobre ho amanim amb una barreja sonora tan agosarada -Toldrà, Mompou, Bach, Paolo Conte o Jimmy Fontana- el plaer serà complet. Aplaudeixo també als actors, tant els joves com els veterans, així com al mateix Albertí per haver atorgat per un cop al Nacional una de les funcions per a les quals va ser creat: la de generar debat i preguntes, més que no pas respostes i fórmules acomodatícies.