Aquest cop anem al Àtic 22 a veure aquesta proposta. “Les penes del jove Werther“. Una proposta per obrir-nos els ulls del que pateixen els actors i que sovint queda ocult.
És una proposta divertida, no puc negar que he rigut en molts moments de l’obra. Però això no vol dir que sigui una obra còmica. A partir del riure ens explica el patiment que han de patir moltes actrius.
A partir de l’obra de Goethe, ens volen parlar dels fracassos, de la buidor que senten molts joves i com anem venent els nostres sentiments per un like en el nostre cercle de seguidors.
A l’escenari juguen amb molt encert entre els vídeos, projeccions, missatges,.. per poder anar apropant-se al públic. Fins i tot trencant la quarta paret fins i tot literalment com comenta la Mel.
Mentre que Mel Salvatierra es va despullant durant la presentació d’un càsting per interpretar un personatge real i que veurem un gir al final de l’obra, de mica en mica veiem la connexió amb el romanticisme de “Werther“. Veiem la creació del personatge a través de compartir escena amb Ana Belén, la connexió amb el seu ex un poeta que porta molts somriures durant l’espectacle, vivències de càsting que volen ser peu d’un monòleg de l’obra.
Mel Salvatierra s’entrega en tot moment. Va canviant de registre i amb moments que et fa riure només per la seva expressivitat. Fins i tot els moments que interactua amb el públic. Plora com la millor actriu (aneu i ja veureu com fer-ho) i porta el monòleg per on vol.
La part que més m’agrada ha estat quan, amb una mica de mala bava, comença a dir com és el treball dels actors amb els directors, la relació amb els altres actors, altres funcions,… dien alguna que altra veritat
Podeu veure la meva opinió al següent enllaç