Les Impuxibles: Harakiri: “La mort és de cadascú”

Les Impuxibles: Harakiri
22/03/2022

La gent pot dir missa

però la mort és de cadascú

com ho és la vida” (Georgina Castillo)

Les Impuxibles no deixen de sorprendre’ns a cada obra que presenten. Elles fan un teatre compromès amb la societat, amb el públic i amb elles mateixes. Des de “Limbo” que tractava de la transsexualitat, passant per la violència de gènere amb “Aüc-el so de les esquerdes” fins a la visibilització de les malalties mentals amb “Suit Toc num 6”, o l’esclavitud de l’estètica amb “Fam”, les Impuxibles treuen a la llum tot allò del que no ens atrevim a parlar però que tots sobreentenem per la mirada, el gest o la circumstància.

Amb Harakiri, títol extremadament explícit, parlen del suïcidi, i com sempre, amb objectivitat, amb respecte i amb la mirada posada en la comprensió i acceptació sense jutjar ni defensar. Com expresa Georgina Castillo en el seu poema, és un cant a la llibertat individual expressat amb la combinació de totes les disciplines que elles coneixen bé: la dansa, la música, el circ, la poesia i el text.

La música de Clara Peya, una barreja de música electrònica i melòdica segons els moments, és la combinació perfecta. Tot el conjunt instrumental forma part de l’escenografia.  A Haraquiri, la Clara composa, inventa, participa de les coreografies i també canta en solitari.

Montse Esteve a qui seguim de molt d’a prop des de Stabat Mater està  esplèndida en el seu paper de mare suïcidada que dona consells des de la mort al fill  sense buscar justificacions ni el seu perdó. Pau Vinyals és el fill ferit amb dificultats per viure el dol. El text contingut de Maria Velasco no impedeix que Vinyals s’emocioni i ens commogui.

És una obra que transmet moltes coses i és una càrrega de profunditat tot i que pot arribar al públic de diferents maneres. Hi ha moments especialment remarcables com els minuts de silenci amb tots els intèrprets drets a l’escenari i el públic compartint-lo; la coreografia al voltant del fill en el moment de l’enterrament: tots els ballarins (Silvia Capell, Haley Diallo, Helena Gispert i Kiko López), amb la perfecció coreogràfica d’Ariadna Peya, s’acosten al fill donant mostres de tristesa amb les conegudes paraules de condol. Un altre moment sublim és la dansa en solitari de l’Ariadna posant el dolor de la pèrdua en el baix ventre i també l’escena en la que la roba adquireix un gran protagonisme com element de proximitat a la persona que ha marxat.

No deixeu d’anar-hi per apreciar tot el conjunt i la resta de moments inoblidables.

 

La muerte es de uno mismo

← Tornar a Les Impuxibles: Harakiri