Duncan Macmillan va escriure al 2013 Every Brilliant Thing, una adaptació al teatre de la novella de George Orwell, 1984, publicada al 1949. No entenc massa què va trobar Macmillan en 1984 per escriure aquesta obra. Potser perquè un dels temes que tracta la novel·la Orwelliana és la persecució de l’individualisme i el pensament independent. Segurament aquestes ganes de compartir amb el públic el va fer escriure aquesta obra la finalitat principal de la qual era fer participar al públic i girar l’estructura teatral. Segons paraules de Macmillan, “no he vist a ningú discutint sobre la depressió i el suïcidi de manera precisa, útil, o interesant”.
El tema de “les coses excepcionals” és la depressió i el suïcidi però el format de presentació vol convertir un drama en una reafirmació de les ganes de viure. La mort, la depressió i el suïcidi; la informació sobre les publicacions de les dades de suïcidi segons la OMS i els sentiments de culpa que crea el suïcida en el seu entorn, passen desapercebuts per la preparada lectura de les coses excepcionals per part del públic i la por de ser el següent en sortir a l’escenari.
En aquest moment hi ha una quarentena de monòlegs en cartell als teatres de Barcelona. Em venen al cap alguns d’ells i penso que hi ha monòlegs en els que l’actor/actriu fa un relat d’algun tema o història sense cap mena d’interpel·lació al públic com “Acorar”, “el metge de Lampedusa” o “Eduard Farello: Una Ilíada” d’altres en els que el públic d’una manera subtil se sent partícip de la història com “A.K.A” i uns altres com “les coses excepcionals” en els que la participació és una part fonamental del guió.
Excepcional i original és la presentació d’aquest monòleg i el gran treball actoral de Pau Roca sota la direcció de Sixto Paz Productions. És extraordinària també la participació del públic i la seva espontaneïtat però el tema que fa de fil argumental queda emmascarat per la hilaritat que provoca la sortida a l’escenari d’un públic no preparat però molt participatiu.