Per què anem al teatre? Per què vaig anar a veure “Les amistats perilloses” al Teatre Lliure de Montjuïc? Em responc: per revisitar un gran clàssic, per veure interpretar un text conegut per actors de la nostra pedrera, per saber si encara és actual un text del segle XVIII en el temps actual. I, perquè, diguem-ho sense embuts, perquè la directora és la Carol López i perquè el Lliure de Montjuïc sempre fa sentir-me en una casa gran del teatre, de les més importants de casa nostra.
Totes aquestes expectatives van caure a terra, una darrere de l’altra. Per començar, l’obra em va recordar des de l’inici la moral correcta, que havíem de portar-nos bé i triar el bon camí. Al principi de l’obra, els personatges ens diuen que la maldat que observarem no és bona per a ningú. Ai, gràcies! Per continuar, abordo la brometa del bilingüisme entre els personatges. El mal s’expressa en castellà (si jo fos castellanoparlant m’ofendria molt), i els personatges bondadosos, en català. Ai las! Les llengües són aquestes eines d’expressió a les quals injectem prejudicis fins a la sacietat. Tan poca feina han fet els lingüistes, que encara no hem entès que tots els idiomes són vàlids per expressar-ho tot. Ho remarco d’una altra manera. El català pot expressar-ho tot, sense haver de canviar a cap altre idioma. I, per reblar el clau de la meva desil·lusió, la previsibilitat de tota l’acció, la poca emoció que transmeten els personatges pel que viuen.
I dit tot això, seria injust no dir que en l’obra hi ha fets brillants. És clar que n’hi ha. Una és la música; una altra, l’escenografia; la tercera, la interpretació de l’Elena Tarrats en el paper de Cécile, i l’última, el cop d’efecte de l’escena final, brillant i contundent. Només per això últim val la pena anar a veure l’obra de teatre. Per la resta, obrim debat i dels bons.