Fer del desig i la passió el motor de vida és una decisió arriscada quan l’orgull i la venjança tenen un pes igual d’important. Edificar el poder en decisions emocionals comporta moltes vegades perdre l’objectiu de vista i perdre’s en la voràgine.
Basada en l’obra més que coneguda de Pierre Choderlos de Laclos, portada a la pantalla un parell de vegades amb una repercussió entre el públic notòria (Les amistats perilloses, 1988 i Cruels intencions, 1999), Carol López s’endinsa en una nova visió del text. Per posar en context, la Marquesa de Merteuil li demana al seu amic (i en un altre temps amant) Valmont, que l’ajudi a venjar-se d’un ex-amant seduint a la que serà la seva esposa, Cécile. Per la seva banda, però, Valmont està obsessionat per seduir i fer caure a Tourvel, dona casada i virtuosa. Com a bona història d’embolics, aquestes trames no seran fàcils ni tampoc acabaran com s’espera.
Es tracta d’un muntatge molt interessant, especialment en la part escènica on el vestuari i l’ús de l’escenari s’emporten gran part de l’interès. L’elecció de cada peça de roba per a cada personatge denota les diferències que hi ha entre uns i altres, mostren la seva confiança i llibertat davant els temes tractats al text i van evolucionant en aquells personatges que fan un gran salt des de la primera aparició fins a l’última.
Mònica López està esplèndida i dona vida a una autèntica marquesa de Merteuil. El seu orgull i intel·ligència marquen el camí a un repartiment femení que destaca especialment. Amb una facilitat desbordant, López aconsegueix transmetre la determinació del seu personatge a cada gest i cada paraula, eclipsant i deixant al públic enganxat cada vegada que intervé. Elena Tarrats es converteix en una Cécile precisa, que evoluciona amb naturalitat de la nena que desconeix el món cap a una jove completament segura de sí mateixa. Mima Riera va oferint bocins de Tourvel a poc a poc, sense fer soroll. Com ella, l’honestedat és la seva màxima a l’hora d’interpretar el seu paper, mostrant una vegada més que pot sobreposar-se a qualsevol dalt de l’escenari.
La part interpretativa masculina és la més fluixa, fet que en la part de Danceny, interpretat per Tom Sturgess, queda més diluïda en la narració, però amb Gonzalo Cunill i el seu personatge s’exposa a cada intervenció. Cunill no aconsegueix transmetre la intensitat, l’atracció i seducció de Valmont i, això, trenca completament la dinàmica i l’ambient que hauria de planejar per l’escenari durant tota la funció. Que falti aquesta peça clau de la història, que no quedi ben reflectida aquesta aura hipnotitzant, provoca que es perdi l’element fonamental d’aquest text.
Un marc excel·lent per a una obra que, tot i que llunyana en el temps i potser en les maneres, podria haver tingut el seu revulsiu si no hagués oblidat el seu objectiu principal: seduir al públic.