El Teatre del Raval ha tornat a obrir les portes i, a més d’estrenar noves sales, acull un nou espectacle de Maria Pla inspirat en El Petit Príncep i Terra dels homes d’Antoine de Saint-Exupéry, una proposta que combina poesia, reflexió i sensibilitat escènica. Han passat anys i s’ha imaginat què passaria si Saint-Exupéry i el crític León Werth, que els uneix una gran amistat, Saint-Exupéry hagues escrit com a protagonista una persona gran. S’ha de recordar que va dedicar el llibre “A Léon Werth. Demano perdó als nens per haver dedicat aquest llibre a una persona gran…” El que més em va colpir de “Léon a la Terra dels homes” ha estat la valentia de capgirar un mite que tots tenim idealitzat: veure el Petit Príncep convertit en un ancià, una persona més fràgil però amb una tossuderia infantil, em va desarmar des del primer minut. Molt diferent al que he vist en “El Petit Príncep” que vaig veure l’any passat. “Léon a la terra dels homes” parteix de la idea d’El Petit Príncep i imagina què passaria si aquell nen petit es fes gran. Ara el Petit Príncep és un home adult, un “gran príncep”. Tot i ser gran, encara conserva una mica de la innocència, la imaginació i la manera especial de mirar el món que tenia quan era petit. Però les altres persones veuen aquesta innocència com una cosa estranya. Alguns pensen que un adult no hauria de comportar-se així, perquè sovint els grans perden la imaginació i deixen de donar importància a les coses petites. L’obra i els llibre ens fa pensar en una idea important: quan ens fem grans, és difícil mantenir la il·lusió, la curiositat i la capacitat de somiar que tenen els infants. Així, la història ens recorda que créixer no hauria de voler dir perdre la part més bonica i innocent que portem dins. Al sortir del teatre, el primer que he volgut és tornar a retrobar-me amb aquesta innocència perduda.
Hi ha una gran connexió entre Miquel Gelabert i Òscar Intente és tan íntima i magnètica que oblides ràpidament que estàs en una sala de teatrei et sents com espectador especial en una conversa secreta. El valor de la vida, el valor de l’amistat i el pes que ha tingut en aquestes dues persones la guerra.
El millor de tot és aquelles preguntes que et fas, que vol explicar-nos? Doncs que no hi ha res més que és important pensar també en els altres i no només en nosaltres mateixos. Ens dexia una mica d’esperança i amb ganes de continuar somiant.
Podeu llegit la resta de la meva opinió i reflexions a l’enllaç