L'empestat: Un crit

L’empestat
9/04/2018

El piano és l’illa i és l’oceà que l’envolta, i aferrats a ell hi trobem en Caliban i l’Ariel enmig d’un remolí de verborrea arrauxada i incontenible que exerceix una força centríguga en l’espectador, que se sent atret cap al nucli de la tempesta d’aigua i de paraules a què l’estan sotmetent.

Jordi Oriol, a partir de La Tempesta (Shakespeare) i La pesta (Camus) edifica un recital no sempre intel·ligible, perquè no cal i perquè el llenguatge -heus ací la paradoxa- no sempre ho és. La música de Carles Pedragosa, la il·luminació i l’espai escènic atorguen sentit a les paraules que etziba Caliban, i a la vegada, les rimes de Caliban converteixen el piano en una illa, l’illa dels aïllats, dels atrapats, dels condemnats. Xavier Albertí entén el text d’Oriol com un crit ofegat, a punt d’esclatar i endur-s’ho tot per endavant.

L’empestat és un poema o una cançó, un lament enrabiat, un crit al cel, o al mar, una cançó com un eco que reverbera entre els homes i les dones des de temps immemorials i que s’entossudeix a lluitar per a no convertir-se en un retop inútil que es passeja per la galàxia.

L’empestat, de vegades, també és una coreografia deliciosa, fulgurant, que conté dins de sí la confusió, l’angoixa i l’enteniment, de la mateixa manera que la pesta es troba inclosa en la tempesta. L’empestat és un crit que crida: “Teaaatreeeeee!” I surt de La Beckett.

← Tornar a L'empestat