Tot el que necessites per anar al teatre

L’Emperadriu del Paral·lel: Llum i foscor al Paral·lel dels anys 30

L’Emperadriu del Paral·lel
24/08/2021

Lluïsa Cunillé és l’autora del text que dirigeix Xavier Albertí acomiadant-se amb aquesta obra del seu pas com a director del TNC.

És un teatre documental situat en un lloc concret, el Paral·lel de Barcelona, en un moment també molt concret, a finals dels anys trenta, a les acaballes de la dictadura de Primo de Rivera i en el moment polític convuls i apassionant que prepara l’adveniment de la segona república. És una època de creixement industrial i econòmic. La riquesa s’acompanya d’alegria i el Paral·lel s’omple de festa, teatres, cançons que seran mítiques, artistes, cantants, ballarines i músics de tota mena. La riquesa comporta també desigualtats socials, pobresa i misèria. La cara obscura de l’època queda ben reflectida en la foscor d’aquesta obra.

Tot això i més vol ser present en aquesta ambiciosa peça, barrejant personatges que entren i surten, canten i ballen en el cafè “La tranquil·litat” i en un bloc de cinc pisos que obliga als artistes a pujar i baixar escales contínuament. És la escenografia i muntatge de Lluc Castells, una bastida amb poc pressupost que resulta molt convincent.

La mort d’una famosa cupletista del Paral·lel, Palmira Picart, permet al periodista Roca Alsina encarnat per Pere Arquillué i a Silvia Marsó que representa a una pianista, cupletista, cantant sense feina, anar presentant a 38 personatges d’aquell moment: polítics com Lerroux o Ferrer i Guàrdia, escriptors com Valle Inclán, actors com Santpere, còmics com Ramper o Alady, cupletistes com Merceditas Serós, anarquistes com Teresa Claramunt i d’altres. És un fil argumental tan fi que ens hem de remetre forçosament a la nostra història.

Tots aquests personatges estan representats per 13 actors i actrius la feina dels quals és admirable per la rapidesa en el canvi de vestuari (de Maria Araújo, per cert, cedit pel Teatre Lliure) i la rapidesa en els canvis d’escena. La caracterització per Imma Capell fa difícil reconèixer-los. Maria Hinojosa és Palmira Picart commovedora cantant cuplets, Montse Esteve que havia ja demostrat les seves gran qualitats com actriu, ens sorprèn aquí cantant “Soy actor, actor bajito y delgadito y me voy en un barquito”. Oriol Genís està impecable fent del populista Lerroux. Aina Sanchez interpretant a Mercè Serós aporta aire fresc a la primera escena cantant el primer cuplet. Albert Mora, reconegut actor de l’escena catalana a qui havíem vist per darrera vegada a “La filla del Mar” és Josep Santpere i quatre personatges més. Mont Plans està esplèndida de Doña Virtudes, la mare de Palmira Picart. No podem oblidar a l’omnipresent Jordi Domenech, actor, pianista i contratenor molt graciós amb el seu capell emplomat. Chantal Aimée, Carme Sansa i Alejandro Bordanove completen el quadre. El millor de l’obra són els cuplets, les cançons, les coreografies i tots els intèrprets. El pitjor, el poti-poti de personatges i la manca d’un argument que enganxi a l’espectador.

És una obra recomanada als coneixedors de la història que sabran distingir els personatges reals dels ficticis i a tots aquells que tenen temps per documentar-se i revisar la història després d’haver assistit a l’espectacle.

← Tornar a L’Emperadriu del Paral·lel