Seguint l’estela del teatre documental, tan present darrerament, que exposa fets reals amb esperit de denúncia, Lehman Trilogy narra la història completa del naixement, esplendor i caiguda del famós banc d’inversions nord-americà a través del seu clan familiar de propietaris. A diferència d’altres propostes d’intencions similars, l’espectacle aborda la trama amb una predisposició narrativa total a aportar detalls de la vida dels protagonistes (somnis, aspiracions, manies, personalitat…) que enriqueixen el relat com si es tractés d’una pel·lícula de la saga El Padrino. Aquest embolcall d’elements propis de la ficció (siguin estrictament verídics o no) serveix per donar un interès personal i psicològic als fets, i recolzar la intencionalitat crítica del discurs des d’una mirada més humana. De fet, el veritable objectiu de l’obra no és transmetre dades econòmiques sinó, al contrari, fer servir la nissaga dels Lehman com a metàfora de l’evolució del capitalisme, des de la seva fundació fins a la decadència actual. El muntatge, però, és excessivament narratiu; es troben a faltar diàlegs, gags o altres recursos que trenquin la monotonia del discurs, especialment, a la primera part, on manca també mala llet, acidesa i sentit de l’humor. Per això i la seva llarga durada, a estones es fa lenta i feixuga. Afortunadament, la peça va creixent en ritme i enginy i s’acaba guanyant el públic en el seu tram final. També la posada en escena i les solucions escenogràfiques resulten molt eficaces i el treball actoral es troba a l’altura de les circumstàncies.
Enllaç copiat!