Tot el que necessites per anar al teatre

L’assaig. Històrie(s) del teatre (I): Docudrama sobre l’homofòbia

L’assaig. Històrie(s) del teatre (I)
31/07/2018

Nova proposta del director suís Milo Rau (1977) i la seva companyia International Institute of Political Murder, creada en 2007, que amb L’ASSAIG. HISTÒRIES DEL TEATRE (I), inicien un cicle de produccions que tenen com a tema principal, el Teatre.

Un director i una companyia que fa quinze anys que traslladen a l’escenari la violència i els esdeveniments traumàtics. Parlant de les que han estat representades a casa nostra, nosaltres hem vist “Hate Radio” (Grec 2013) on parlaven de la violència tribal en el conflicte ètnic entre hutus i tutsis ruandesos, i  “The civil wars” (Grec 2015) parlaven del terrorisme a la vella Europa; en canvi ens vam perdre “Five easy pieces” (2016) de la violència individual d’un assassí de nens.

L’ASSAIG està basat en la violència sense sentit, en l’assassinat a Lieja el 2012 d’ Ishane Jarfi, un homosexual de 32 anys, a mans d’uns joves, i ens porten a escena una recreació esfereïdora dels fets, al mateix temps que ens porten una reflexió sobre la posada en escena teatral i quin és, o hauria de ser, el nostre paper com a espectadors. A Ishane Jarfi se’l va veure per última vegada el 22 d’abril de 2012 a la porta d’un bar del centre de la ciutat. Dues setmanes més tard el seu cos, brutalment torturat, apareixia als marges d’un bosc de la zona.

Amb una barreja d’actors professionals i aficionats, el director suís i el seu equip representen aquest crim ocorregut a una ciutat postindustrial en decadència d’on provenen part dels actors reclutats.

La peça comença amb un càsting on es plantegen qüestions relacionades amb l’ofici d’actor, pots plorar ara?, em pots fer un petó ara?, pots cantar ara?, pots pegar-me ara?, et pots despullar ara?… I amb les dades personals dels candidats, que t’agrada fer?, de què treballes?, estàs casat?, perquè vols ser actor?, quina cançó t’agrada?, perquè t’has presentat a aquest càsting?….

Tot seguit, la peça es transforma en un docudrama i comença el relat dels fets, per acabar mostrant l’assassinat en directe. Tota la peça és una mena de joc que és pregunta per l’origen d’un crim, es pregunta quina part de culpa hi té el col·lectiu que observa impassible la ficció, però que també observa impassible la realitat.

El muntatge mostra una recreació del crim amb testimonis dels pares, de l’exnuvi de la víctima, del vianant que passejava el gos i dels mateixos assassins. Però en tot moment, els actors no deixen de recordar-nos que estan interpretant un paper, que el que veiem és teatre per molt que s’assembli a la realitat de la narració.

Una posada en escena que estableix, des de l’inici, un diàleg entre el vídeo i les interpretacions a escena, en alguns moments els actors gravats en temps real, en altres escenes pregravades que interaccionen amb les interpretacions del moment, com en l’escena de la discoteca o l’esfereïdora escena del cotxe.

Una proposta que ens ha agradat força (la que hem valorat més positivament de les tres que hem vist d’aquest director), malgrat que potser comencem a estar una mica “saturats” d’aquesta forma de teatre documental; la barreja del vídeo amb les interpretacions a escena, ens fan perdre una mica l’essència del teatre, que contràriament i pel que sembla, és el que pretenen reivindicar amb aquesta sèrie d’Histoire du Thèâtre.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

 

← Tornar a L’assaig. Històrie(s) del teatre (I)