L’aranya pertany a la darrera etapa creativa d’Àngel Guimerà, després d’haver escrit ja els seus grans èxits. El que més crida l’atenció és que triés el tema de la maternitat i la infertilitat, que uns 25 anys més tard també seria utilitzat per Lorca a la popular Yerma. I si dic que sobta és perquè en el 1906, any en que s’escriu la peça, costava molt parlar d’aquests temes i era delicat per a les parelles el fet de no poder tenir fills, el fet de perdre’ls o fins i tot el fet d’assumir que no te’n vols cuidar (les tres situacions es veuen reflectides a través de diferents personatges).
Tot i que Jordi Prat i Coll ubica la història a la Girona dels anys seixanta, la trama no sembla ressentir-se’n en excés. La moral del franquisme encara era una llosa igual o més pesada, i la dona seguia sotmesa al marit i a una societat que la jutjava i vigilava contínuament. La llicència, en aquest cas, ha estat la del final, on la protagonista pren una iniciativa que en l’original encara era molt difícil que pogués prendre. També es rebaixa una mica el llenguatge masclista i alguns fets que avui serien difícils de pair i d’entendre.
Com en altres obres de Guimerà, el dramatisme es barreja amb escenes quotidianes i alguns personatges més lleugers. Ara bé, en aquest muntatge s’ha optat per un to que en alguns casos cau cap el cantó de la caricatura, exagerant actituds, gestos i situacions que afecten, principalment, als personatges secundaris: la veïna Pilar i el seu marit en Cadernera, la parella jove formada pel Josep i la Maria, etc. Altres solucions, com la monja del principi o el número musical del somni, també semblen estar fora de lloc, encara que marquen l’època i donen un cert context. Però és clar, es fa difícil saber si aquestes llicències o altres –un decorat colorit, irreal i lluminós- s’adeqüen al text de Guimerà o al mateix transcurs del drama. Segons la meva opinió, crec que hi ha textos que no ho aguanten tot o bé no ho paeixen tot de la mateixa manera, igual que ja li va passar al director amb la darrera versió d’Els criminals.