Cristina Clemente i Marc Angelet són els autors d’aquest excel·lent guió. No és gens estrany que aquesta obra estigui fent gira per Catalunya i torni més tard als grans teatres. Han sabut qüestionar els principis més arrelats a la nostra cultura de manera irònica. És hilarant perquè ens hi sentim reflectits, perquè ens hem fet aquestes preguntes moltes vegades, pel xoc entre cultures i pensaments, per la realitat portada a l’escenari. Em recordava un conte de Pere Calders portat al teatre per Dagoll Dagom sota el títol “d’Antaviana”. En aquella obra, una família tradicional catalana rebutja a Santa Claus perquè “nosaltres fem reis”. Aquí es rebutja Santa Claus per diferents motius. La il·lusió dels nens convertida en mentida, la frustració dels grans i els enganys que construïm nosaltres mateixos i que ens envolten protegits sota el mantell de sinceritat i perfecció. Amagats sota l’excusa dels nens, dues germanes i els seus marits s’enfronten a les seves realitats i al seu passat posant al descobert desavinences mai dites, retrets amagats i sentiments soterrats sota l’aparença de normalitat. Les dues germanes són Meritxell Huertas i Meritxell Calvo que viuen distanciades físicament i emocional. Els marits, Manel Sans i Roger Coma fan de contrapunt a les germanes. És un joc d’acostaments i fugides, de complicitats i descobriment de mitges veritats. El ritme és ràpid i no decau en cap moment gràcies a la cuidada expressivitat dels actors/actrius. No hi ha respir possible. El llenguatge és punyent i mordaç. El riure ens aflora a la cara des de la primera escena i no ens abandona fins a l’inesperat final de l’espectacle.
Enllaç copiat!