Tot el que necessites per anar al teatre

L'Ànec salvatge: Gama extra al Lliure

L’Ànec salvatge
2/04/2017

Cita sovint Joan Ollé un mestre seu que li deia que en teatre 1 + 1 + 1 + 1 = 1, i la referencio en aquest cas perquè “L’ànec salvatge” que ha produït el Teatre Lliure i que encara (per poc temps) pot veure’s a la seva seu de Montjuïc, n’és un exemple molt il·lustratiu, tots els elements se signifiquen els uns als altres, tot té sentit en conjunt, tot suma amb un objectiu comú, el muntatge, la representació.

Gregers Werle és un jove de bona família que s’obstina a fer complir els “imperatius de l’allò ideal” que -des del seu punt de vista- no són altra cosa que fer prevaldre la veritat per sobre de tot (i caigui qui caigui) al considerar que aquest és el vertader camí a l’hora de buscar la pau interior, per a la qual cosa decideix obrir els ulls al seu amic Hjalmar Ekdal, un home humil que, sense saber-ho sosté la seva vida sobre una “mentida vital”, tal i com la defineix el seu veí Relling. El propòsit de Gregers Werle seria digne d’elogi si dur-lo a terme no tingués com a conseqüència carregar-se la felicitat que a la família Ekdal tant li ha costat de construir. Aquest és l’argument de l’obra que Ibsen va publicar el 1884. El noruec recollia les idees nitscheanes al voltant de la “mentida vital”, qui entenia que era una bona idea sempre i quan empoderés l’individu a l’hora de fer realitat els seus desitjos.

Manrique encerta posant el focus en la niciesa de Hjalmar (Ivan Benet) com a contrapunt de les bondats de la “mentida vital” i en el fracàs de Relling (bon Jordi Bosch) que, tot i així, és dels pocs que surten ben parats a l’obra. Trobem a faltar una evidència més clara que l’objectiu de Gregers no és tan diàfan, i que té arestes. En qualsevol cas, tot en el muntatge de Manrique, com dèiem abans, juga a favor, tant quan decideix apostar per la profunditat aprofitant l’envergadura de l’escenari de la Puigserver, amb obstacles físics enmig que impedeixen la visió completa d’allò que passa (un recurs molt cinematogràfic), com quan utilitza el fora de camp per a emfasitzar la tensió dramàtica d’algun moment (un altre recurs cinematogràfic). La il·luminació de Jaume Ventura diu coses, desvetlla significats ocults, i la música en directe de Carles Pedragosa actua com una mena d’eco de remembrances, de coses que han passat i seguiran passant, amb un “leit motiv”, el “My favourite things” de “Sonrisas y lágrimas”.

Excel·lent Pablo Derqui en el paper de Gregers, manipulador i amargat a parts iguals, molt bé Ivan Benet, tot i que una mica sobrepassat amb els atacs d’ira a la segona part; meravellosament sòbria Laura Conejero; ens quedem amb ganes de més Jordi Bosch; Andreu Benito és un Werle incommensurable; gran Lluís Marco; i bona Elena Tarrats, massa joganera per al nostre gust.

Teatre de gama extra al Lliure. Julio Manrique reivindica un ibsen no tan menor, l’agafa per la solapa i ens deixa clavats a la cadira. Encara sóc allà jo.

← Tornar a L'Ànec salvatge