Alguns fets costen d’entendre i encaixar al cap de qualsevol. Relats d’accions terribles que no haurien de poder ser reals i que, malauradament, ho són.
L’any 1993 Jean-Claude Romand va matar la seva dona, els seus fills, els seus pares, el seu gos i va intentar suïcidar-se, sense aconseguir-ho. Tot això, ho va fer perquè sentia que estaven a punt de descobrir que tota la seva vida estava fomentada en mentides. Res era veritat, ni a què es dedicava ni a on treballava. Durant el judici es van anar descobrint totes les mentides i atrocitats que va arribar a fer.
Basada en el llibre homònim d’Emmanuel Carrère, l’obra és una recapitulació d’una història perversa, des del moment que neix l’interès de l’autor en els fets fins que s’acaba publicant el llibre. En ella es repassen capítols de la vida de Romand, les interaccions de Carrère amb ell i tots els fets judicials. És el propi autor qui va guiant per la història.
A l’escenari, Romand (Carles Martínez) i Carrère (Pere Arquillué) van ocupant l’espai mentre es mouen sincronitzadament per relatar la història. Arquillué fa de narrador i posa en context al públic sobre segments de la vida de Romand que es van component a l’escenari. En ocasions, i com a part del relat, també es converteix en alguns dels personatges secundaris que amb la seva presència ajuden a crear un marc més afí a la realitat. La seva interpretació és senzilla, però imprescindible per a la narració. Martínez imposa i pertorba des de la seva primera aparició com a Romand. Les seves paraules, dites en un to impertorbable i amb una calma anguniosos, es van clavant a la ment de l’espectadora que va assumint la barbaritat que se li està explicant.
Tot i que l’ús de Carrère com a narrador és un encert en el muntatge, a vegades aquesta contextualització subratlla de més la trama. Son vàries les ocasions en que s’apreciaria més no tenir tanta explicació i deixar respirar les escenes protagonitzades per Romand i que parlin per si soles. Son suficientment potents perquè el públic pugui formar el relat sense ajuda. D’aquesta manera, sumat a la representació d’alguns dels personatges secundaris amb poc encert, la producció té un ritme més lent del desitjat i l’espectadora tendeix a desconnectar en més d’una ocasió durant el relat.
Presenta una posada en escena arriscada on els elements audiovisuals connecten a l’espectadora directament als ulls del monstre. És molt intel·ligent com s’utilitzen les càmeres que s’apropen al personatge per mostrar al públic en una projecció els detalls de la seva personalitat a través de les seves confessions. El personatge moltes vegades no es veu a l’escenari, però els seus ulls estan sent escrutats a la façana de l’escenari.
Esgarrifosa història que incomoda, però al mateix temps atrapa especialment pel personatge de Romand i la gran incertesa de fins a quin nivell podria haver arribat la seva maldat.
