El que passa amb el teatre de Pablo Messiez és una mica el que està passant amb els darrers espectacles d’Àlex Rigola. Els dos directors han creat un llenguatge i una manera de trepitjar l’escenari que sempre és fidel a uns principis, a unes regles, a un exercici que sorgeix del joc teatral i metateatral. Són dos estils diferents i amb objectius diversos, però coincideixen en el fet de presentar els actors com a actors i no com a personatges. Es despulla l’artifici teatral fins al màxim, i s’aconsegueix que l’espectacle o la història es vagi construint davant mateix de l’espectador. Està clar que, tant en un cas com en l’altre, la proposta sorprèn i entusiasma molt més el primer cop que la gaudeixes… però no es pot negar que la màgia segueix existint.
Messiez ha partit aquí de la pel·lícula Ordet (La palabra), un clàssic del cinema europeu dirigit pel danès Carl Theodor Dreyer el 1955. La cinta serveix com a inspiració, o com a excusa, per parlar de la fe, de la voluntat i de moltes altres coses. De fet, l’argument es barreja també amb el de Les tres germanes, encara que tot plegat evolucioni cap a camins inesperats i acabi amb un final optimista i bellíssim. És cert que l’obra triga en arrencar i en ensenyar totes les seves cartes, perdent-se en un escenari tan enorme com el del Lliure… A la segona part, i amb l’adequat acotament de l’espai, tot s’anirà col·locant al seu lloc i els personatges erigiran com a grans símbols o petites illes on aferrar-se. Per cert, que gran és Rebeca Hernando, una actriu que ja havíem vist a Las canciones i que aquí torna a despuntar com la germana irònica i combativa que va en cadira de rodes.
Potser no he trobat aquí l’originalitat i les troballes formals d’El temps que estiguem junts, ni el torrent d’energia que desprenia Las canciones (per a mi, un dels millors muntatges que he vist els darrers anys), però està clar que les propostes del director argentí segueixen apostant per un estil i una idea del teatre realment interessants.