No es pot negar que La Veronal té un nivell tècnic envejable i que la seva carrera internacional està creixent com l’escuma. Les exigents coreografies de Marcos Morau, juntament amb la tècnica de tots els seus ballarins, fa que ens trobem davant d’una de les companyies de dansa més importants d’Europa; una companyia afincada a Catalunya i amb una ja llarga i fructífera trajectòria. A Pasionària utilitzen de nou el seu depurat estil, anomenat kova, en el que es distingeixen sobretot els moviments sincopats i pràcticament robòtics. En aquesta proposta sobre un món futur totalment deshumanitzat l’estil hi escau com un guant, aconseguint moments realment enlluernadors. El problema ve, però, quan la proposta es queda en l’estil i no troba un desenvolupament dramàtic ni un plantejament conceptual fàcil de seguir per l’espectador. És cert que hi ha un inici inquietant, un decorat encara més misteriós -una mica a l’estil dels belgues Peeping Tom-, i també la imatge amenaçadora d’un planeta que recorda molt al de Melancholia, de Lars Von Trier. Però no n’hi ha prou amb tot això. Les escenes demanen alguna cosa més que no acaba arribant, i és una llàstima, perquè l’espectador també ho espera. Amb uns petits ajustos i un plantejament menys ambiciós i menys abstracte, segur que hauria millorat moltíssim.