És habitual que alguns grups d’amics i amigues estiguin formats per parelles. Aquelles que es van formar un dia, van trobar una bona companyia amb l’altra parella i que el grup de quatre, per exemple, van conformar un tot. És per això que, quan una d’aquestes baules es desenganxa de la cadena, tot trontolla.
En Daniel i la Isabelle, casats des de fa molts anys, s’enfronten al fet que la parella que formava el seu grup s’ha trencat. En Patrick ha deixat a la seva dona per embarcar-se en una vida i una xicota noves, l’Emma. Mentre intenten digerir aquest canvi, en Daniel i en Patrick es troben i queden que es veuran per sopar tots quatre a casa de la parella. El primer escull serà convèncer a la Isabelle per preparar aquesta trobada, però un cop es posa en marxa, tot anirà com era d’esperar.
Amb un inici hilarant i divertit amb Enrico Ianniello (Daniel) com un atractiu immediat de l’obra, sembla que serà una comèdia, un vodevil que farà passar una bona estona al públic i s’omplirà de riures el pati de butaques. I en un principi, ho és, i Ianniello té tota la culpa i responsabilitat perquè això passi. La seva interpretació ràpida, intel·ligent i entregada connecta amb l’espectadora que s’ho passa d’allò més bé veient la seva crisi nerviosa davant la possibilitat d’enredar-ho tot. Però aquest personatge que agrada i atrapa, queda eclipsat, en certa manera, per el relat que es va explicant.
Un text amè, però bastant previsible fa navegar a través de la situació de manera lleugera, però amb el desig cada vegada més latent que hi hagi un gir de guió que sorprengui a l’audiència amb una resolució del conflicte inesperada. És aquí on es troba el problema, tot va com se suposa que ha d’anar, i es troba una obra que no dona tan com s’esperava. De la mateixa manera, els seus protagonistes, a part del Daniel, estan estereotipats i actuen tal i com el text les convida a ser.
Amb una escenografia molt treballada i una elecció musical molt encertada -dies després encara no s’entén l’actuació micròfon en mà d’una de les protagonistes-, tot l’embolcall queda com una presentació bonica per a un text que recorda a relats passats que ja no funcionen de la mateixa manera.