El títol de l’espectacle està relacionat amb l’origen etimològic de la paraula, que en grec vol dir moviment, res a veure amb el cinema.
CINE és el viatge d’un home jove, nascut a finals dels anys setanta a la recerca de la seva identitat.
Ell és un nen robat que, tot i que ho ha sospitat durant anys, mai fins ara s’ha atrevit a fer el pas d’investigar-ho. No hi ha cap rastre anterior al seu naixement. La seva recerca el portarà a descobrir la història recent del nostre país, a descobrir una realitat estremidora i silenciada, els robatoris massius de nens entre el final de la Guerra Civil i els anys vuitanta, que impunement es van produir a Espanya.
Es calcula que en aquest període prop de 300.000 nens van ser robats dels seus pares i donats en adopció a famílies addictes al règim i que podien pagar “la compra”. Una xifra aclaparadora.
La Tristura és una companyia conceptuada com a transgressora i segons manifesten enceten amb aquesta proposta una nova etapa de maduresa artística. Amb més de 10 anys de trajectòria i més de 9 sense actuar a Barcelona (“Años 90. Nacimos para ser estrellas” a l’Antic Teatre), vol, amb aquesta peça explorar noves formes d’expressió al mateix temps que posa sota els focus un tema no habitual als escenaris.
En un inici, els creadors de l’espectacle, Itsaso Arana i Celso Giménez, van contemplar la possibilitat que el testimoni real, un amic que sospitava que era un nen robat, fos qui interpretes el paper protagonista. Però finalment van decidir que ho fes el cantant asturià Pablo Und Destruktion.
A l’espectacle hi apareixen també 5 nens i nenes seleccionats a cada ciutat on actuen i amb una intervenció puntual i quasi podríem dir que anecdòtica o que no hem acabat d’entendre.
La particularitat d’aquesta proposta és que abans d’entrar a la sala ens han facilitat uns auriculars a través dels quals escoltarem tot el que es diu a l’escenari, i veurem als actors a través d’una paret transparent de metacrilat. A nosaltres, no ens ha molestat la utilització dels auriculars, si bé ha estat un tema controvertit en la conversa entre espectadors que ha tingut lloc en acabar la representació.
Una proposta que ens ha agradat, però que potser l’hem trobat mancada de força.
Un tema que han tractat com si ens expliquessin un conte i on veiem a un protagonista “conformat” amb el que li ha passat i on queda en l’aire fins a on som responsables de la nostra història, de fets en els quals nosaltres no hem tingut participació però que no s’haurien d’amagar.
Si voleu veure llegir l’apunt original, només heu de clicar AQUÍ