No hi ha cap emoció que Shakespeare no hagi abordat amb les seves obres. Des de l’amor més jove i obtús, fins a la desídia, l’ambició, l’honor o la venjança. Sentiments molts humans que, a més, sempre extrapolava als seus textos d’una manera propera i directa, encara que utilitzant el pentàmetre iàmbic.
Un naufragi d’un vaixell enmig d’una tempesta a prop d’una illa és el punt de partida d’aquesta obra. En aquesta nau viatgen el rei de Nàpols amb el seu fill, el duc de Milà i tot un seguici. Aquest fenomen atmosfèric és provocat per Pròsper, un home exiliat a la illa amb la seva filla després d’haver perdut a mans del seu germà el ducat i tot el que posseïa. Tot comença com un pla per venjar-se dels seus enemics i, amb ajuda de la màgia i els esperits del territori, descobrirà noves maneres de pensar i actuar.
Tot i haver-se representat diverses vegades i haver arribat al cine en algunes ocasions, aquesta obra de Shakespeare no és tant popular com d’altres. De fet, el seu caràcter oníric i no tant contundent en el seus objectius –una venjança que queda una mica dissolta en el temps- fa que no sigui tant potent com d’altres. Això sí, continua sent una delícia de text i un gaudi per veure a l’escena teatral.
Oriol Broggi dirigeix una adaptació que impacta, com acostuma a passar amb les obres que produeix La Perla 29, per la seva posada en escena. Una escenografia treballada amb un decorat senzill, però significant, acullen una coreografia de moviment i representació molt cuidada. El disseny sonor i de llums acompanyen aquesta creació de l’espai per dotar-lo d’un marc que immergeix a l’espectadora.
Tot i que el muntatge és preciós a nivell estilístic i artístic, sí que és veritat que la disposició al teatre de certs personatges fa perdre la sonoritat dels diàlegs en comptades ocasions, fent difícil entendre allò que diuen. La primera escena n’és un exemple, encara que segurament aquesta és la voluntat en aquest primer passatge, també passa en altres moments en què les paraules de Shakespeare, amb la meravellosa traducció de Jaume Coll Mariné, es perden en l’aire i dificulten la comprensió de cada part del text.
Es tracta d’una obra coral, amb intèrprets que ballen entre més d’un personatge en algunes ocasions, i canvien radicalment la seva disposició a l’escenari transformant-se segons les necessitats de la trama. És Lluís Soler, però, qui roba tota l’atenció amb cada intervenció. Interpreta al seu personatge amb molta solidesa, crea harmonia amb els seus moviments, les pauses i l’entonació i vocalització perfecte, fet que permet lliurar les paraules de Pròsper amb saviesa i contundència. La seva actuació atrapa al públic, que el segueix en aquesta faula d’esperits i venjança.
Una producció potent i ambiciosa a nivell visual, que trasllada al públic a una illa plena d’aventures i embolics, al mateix temps que fa passar una molt bona estona –tot i la incomoditat de les cadires-.