La Tempestat és una de les peces tardanes del bard, sovint interpretada com un acomiadament teatral o “testament creatiu”. Amb elements de comèdia, romanç, fantasia i tragèdia, és una de les seves obres més transgènere.
La diferencia amb altres peces és precisament aquesta fusió de realitat i màgia, el joc entre l’ideal i l’inevitable, entre el perdó i la venjança, entre el domini i la llibertat. No és només un drama de poder —com Macbeth o Ricard III— sinó una obra que ofereix reflexions profundes sobre l’autoritat, l’extirpació, l’exili, la naturalesa i el món invisible que ens envolta. En comparació amb altres obres més “terrenals” o polítiques, La Tempestat arrisca en l’oníric, fent de l’illa un espai de possibilitats, d’il·lusió i, alhora, de desig de reconciliació.
Aquesta producció, de la mà de La Perla 29 va estrenar-se al Grec d’enguany, amb força expectativa. Broggi apostava per una versió que tornés a la senzillesa essencial del teatre, amb un escenari mínim, però ric en climes, atmosferes i expressivitat.
L’escenari, construït amb recursos naturals (sorra, pedres o troncs, arbres) ens situa en un espai místic i oníric, fins i tot abans de començar. Quan comencen a encendre’s els focus de la Gina Moliné, comencem a endinsar-nos en una illa plena d’atmosferes, gairebé meditatives, que juguen amb la penombra i els punts de llum que subratllen amb encert moments com la tempesta, els silencis, les revelacions.
La música i el so del Marc Serra també tenen un paper destacat, amb cançons en directe, d’altres gravades, que tot i ser encertades en cada moment, en el conjunt poden sentir-se una mica eclèctiques (el moment Tom Waits que poc té a veure amb el que hem sentit abans.)
Lluís Soler ens regala un Pròsper profund i humà, gran i humil a la vegada. No només mostra el poder, la venjança i la màgia, sinó també la fragilitat, el desequilibri entre allò que va perdre i allò que està disposat a guanyar després de molts anys de saviesa acumulada en la solitud de l’illa. Pròsper convenç per la seva humanitat, la seva veu profunda i autoritària i, alhora, la seva vulnerabilitat.
Alguns secundaris, tanmateix, no aconsegueixen prou definició o força com per imprimir interès a les trames secundàries (un dels grans talons d’Aquil·les dels Shakespeares que es fan arreu… i també a casa nostra). En alguns moments, costa entendre’ls; en d’altres, riuen molt sense aconseguir que el públic rigui ni tan sols una mica. Les relacions entre els personatges d’aquestes trames no acaben d’atrapar-nos de la mateixa manera que ho fan les relacions entre Pròsper i Miranda, Miranda i Ferdinand, o Pròsper i Ariel.
Destacar, finalment, l’excel·lent feina del Jacob Torres que construeix un divertit i desesperat Caliban que bé li mereixeria algun premi o reconeixement.