La Tempestat és una obra que sembla feta per ser reinventada a cada generació. Shakespeare, en la que sovint es considera la seva darrera gran peça, hi concentra tot allò que l’ha fet universal: la fascinació per la màgia i la fantasia, la reflexió sobre el poder i la justícia, i sobretot la recerca del perdó i de la reconciliació. En mans de La Perla 29, a partir de la traducció de Jaume Coll i Mariné, aquesta obra es converteix en un viatge intens, poètic i carregat de presències invisibles.
El muntatge que dirigeix Oriol Broggi no s’entén sense la trajectòria de la companyia. La Perla 29 ha convertit el Teatre de la Biblioteca en un espai reconeixible, gairebé sagrat, on la proximitat i la senzillesa material esdevenen els seus instruments. Aquí no hi ha grans efectes digitals ni escenografies exuberants: hi ha terra, sorra, troncs, una il·luminació que sembla sorgida de les ombres mateixes i, sobretot, la paraula. Aquesta aposta per l’essencial permet que el públic entri en un clima de misteri i d’intimitat que encaixa a la perfecció amb l’univers de La Tempestat.
El text de Shakespeare es mou a cavall entre la comèdia i la tragèdia, i oscil·la entre l’aventura marinera i l’al·legoria moral. En aquest sentit, la producció sap respectar la dimensió mítica de l’obra sense perdre la humanitat dels personatges. Pròsper, Miranda, Ariel o Calibà no són simples figures simbòliques: són éssers de carn i ossos, amb contradiccions, pors i esperances que l’elenc aconsegueix transmetre.
Un dels grans atractius del muntatge és la interpretació de Lluís Soler com a Pròsper. La seva presència escènica té una força magnètica: cada pausa, cada silenci, cada modulació de la veu dona sentit a un personatge que és alhora bruixot, pare i governant destronat. El seu Pròsper transmet saviesa i cansament, odi i tendresa, i al final esdevé el cor moral de l’obra. Al seu costat, Clara de Ramon aporta frescor i veritat a Miranda, mostrant-la curiosa i esperançada.
Altres interpretacions mereixen ser subratllades. El treball físic i vocal d’actors com Jacob Torres o Babou Cham dona energia a les escenes més físiques i oníriques, mentre que Xavier Boada i Ramon Vila aporten solidesa en els moments més còmics i terrenals. El conjunt del repartiment, fidel a l’esperit coral de La Perla 29, no funciona com una suma d’individualitats sinó com una suma d’energies que es complementen i es multipliquen.
La direcció d’Oriol Broggi posa èmfasi en el ritme pausat, en la possibilitat de deixar respirar els versos i de permetre que les imatges vagin creixent dins de l’espectador. Aquest estil juga a favor del text: la sensació de ritual i de somni acompanya el viatge de l’illa encantada. Els efectes escènics, fets amb recursos mínims però plens de saviesa, aconsegueixen suggerir tempestes, illes i aparicions sense necessitat d’objectivar-ho.
Ara bé, aquesta aposta per l’austeritat pot fer que algunes escenes quedin massa fosques o poc definides visualment. Fins i tot la introspecció i la reflexió dels personatges pot dur a una dicció fina, suau, que pot costar de seguir per una part del públic. Però són detalls menors davant la coherència global d’una proposta que vol ser més evocadora que espectacular.
El resultat és una experiència teatral que va més enllà de la simple representació d’un clàssic. La Tempestat de La Perla 29 parla del present, del poder i la fragilitat, de l’exili i de la reconciliació. Oriol Broggi i La Perla 29 assoleixen un teatre essencial i profund. Amb La Tempestat aconsegueixen oferir un espectacle suggeridor, poètic i ple de veritat, que demostra com els clàssics, quan són treballats amb rigor i passió, continuen parlant-nos de tot allò que encara ens preocupa i ens commou.