Un humor molt fí el que sempre he vist als autors d’aquesta obra, tant de Silvia Navarro, que ja ens ha donat petites joies com Mitja Taronja o RIP. Igual que Yago Alonso amb Ovelles o Instruccions per enterrar un pare. Ja estic acostumat a sortir amb un gran somriure a la sortida de les seves obres.
La història ens fa pensar en una pregunta important: què passa quan una persona ja no recorda ben bé qui és? A vegades, quan ens fem grans, canviem molt i els records de quan érem joves ens poden fer sentir orgullosos… o una mica tristos. És com mirar fotos antigues i adonar-te que abans eres diferent.
Aquesta vegada no m’ha acabat de convèncer. Hi ha acudits que volen fer riure, però no ho aconsegueixen gaire. Com que l’han fet dues persones juntes, en alguns moments sembla que la història es queda una mica aturada i no avança amb fluïdesa.
Abans que comencés l’obra, Pau Roca ja ens va explicar que hi havia hagut un petit problema amb una de les actrius. Clara Altarriba va haver de substituir Carol Rovira en només tres dies. Això fa veure la gran feina que ha fet, perquè l’obra funcionés bé i el públic gairebé no notés el canvi. La història gira al voltant d’un fet del passat, però el misteri no és gaire complicat ni sorprenent. A més, les relacions entre alguns personatges no queden del tot clares. En conjunt, recorda una mica una pel·lícula vista anteriorment (concretament “Sé el que vau fer el passat estiu”) explicada en clau d’humor català, amb la intenció d’oferir alguna cosa diferent, encara que no sempre ho aconsegueix. Podeu llegir la resta de la meva opinió a l’enllaç.