La vida que es somia, que s’espera i que es desitja es contraposa moltes vegades a la realitat, a l’entomar les coses com van succeint. Una vida feliç i plena pot convertir-se en un malson dolorós i asfixiant per molt que es faci o es lluiti. Sempre queda l’esperança que un dia tot pot anar a millor.
Que Mercè Rodoreda és una experta en narrar de manera molt personal i humana la vida d’aquells que van patir la Guerra Civil i la postguerra no és cap secret. D’aquesta obra se n’han fet moltes versions, en teatre i també en televisió, i es miri com es miri sempre es reconeix el pinzell de l’escriptora per dibuixar cadascun dels trets dels seus personatges.
La Natàlia una nit d’envelat coneix en Quimet, amb qui acaba festejant i casant-se. Arriba la República i tot sembla possible, una família en un pis amb terrassa que cria coloms i va descobrint com canvia el país. Ella es converteix en la Colometa, dona i mare per sobre de qualsevol altre tret. Però l’alegria decau amb l’arribada de la Guerra i, el que és pitjor, amb la postguerra.
En aquesta nova versió, 11 actrius donen vida i veu a la Colometa, ella que no va obrir la boca fins que ja no va poder més, que va viure en silenci perquè les paraules no li pertanyien. És un muntatge emocionant i poètic que absorbeix a l’espectadora i la fan navegar per la narració atrapant cadascuna de les vides de la Natàlia a través dels anys.
L’escenari és, literalment, un full en blanc on es relata i es construeix la vida de la protagonista des dels seus inicis. Els anys que passen i allò que va omplint el pis de casats es va distribuint i materialitzant al terra de l’escenari. Fins i tot els coloms arriben a tenir una presència significativa, d’una manera simbòlica i molt elegant. Amb la postguerra i la pèrdua de vides -i de ganes de viure- els objectes que havien constituït la llar de la Colometa van desapareixent en la història i també a escena.
El detall i la subtilesa amb què Carlota Subirós dirigeix la narració a través d’aquests elements físics, les veus de les diferents actrius i la música conformen un tot orgànic que produeix un viatge històric y sobretot emocional del públic. Una delícia plàstica dalt d’un escenari ple de passió, amor, tristesa i molta soledat.
Clara Aguilar (música en directe), Lurdes Barba, Màrcia Cisteró, Montse Esteve, Paula Jornet, Vicenta Ndongo, Neus Pàmies, Anna Pérez Moya, Alba Pujol, Vanessa Segura, Yolanda Sey, son Natàlia. Son una representació molt variada d’edats diferents, de moments distints a la vida, que s’uneixen a l’uníson en una mateixa veu. Mostren que el text és atemporal, que la Colometa pot ser moltes persones i totes alhora.
La virtut indiscutible de la ploma de Rodoreda és que les seves paraules sempre son un fil directe als pensaments i emocions més íntimes i més amagades en temps difícils i convulsos. Poden haver-hi moltes versions en la forma, però al final l’essència de seva obra queda impregnada a cada racó de la producció.