Mercè Rodoreda va néixer en plena catalanitat al 1908, filla de menestrals i grans amants de la literatura i el teatre. Les obres de la Rodoreda han estat traduïdes a 40 llengües, essent la Plaça del Diamant la més traduïda de totes. Curiosament en anglès, s’ha posat per títol The times of doves, (El temps dels coloms) mostra de l’impacte del personatge principal, La Colometa.
Carlota Subirós en fa una aposta arriscada perquè no hi ha diàlegs sinó que és un soliloqui que segueix fidelment la narració de la Rodoreda. L’adaptació de Ferran Dordal i Carlota Subirós no és el pas de la novel·la a un text teatral sinó que és la mateixa novel·la llegida en veu alta per 11 veus diferents.
M’ha causat una profunda impressió veure representada una obra que havia llegit dues vegades amb dues mirades diferents. Aquesta vegada, hem assistit a la representació del text fidel a la novel·la escrita i representada per actrius diferents, cada una d’elles i, com si fos una lectura dramatitzada, expressant parts dels sentiments de la Colometa. Així és com ho hem viscut des del públic. Vull destacar la brillant i commovedora actuació de Màrcia Cisteró que arriba a acostar-nos als moments més tràgics del personatge. A ella li han regalat els moments de desprotecció, vulnerabilitat i patiment de la protagonista. Lurdes Barba, mostra la part rebel de la Colometa, la que es nega a acceptar les dures situacions que li toquen viure. Les vuit restants, Montse Esteve, Paula Jornet, Vicenta Ndongo, Neus Pàmies, Anna Pérez Moya, Alba Pujol, Vanessa Segura i Yolanda Sey segurament expressen en els seus textos curts els diferents sentiments de la vida de la Colometa.
Tot i que l’espai és molt gran, el muntatge escenogràfic de Max Glaenzel és minimalista, delicat i sempre ocupat per les actrius movent objectes, expressant el text o reforçant-lo físicament amb desdoblaments de personatges. Els materials són objectes quotidians que van apareixent a mesura que ho demana el text i que acompanyen la vida senzilla d’un barri de Gràcia dels anys 30 tot i que no és una obra realista ja que el vestuari de les actrius és actual (em recorda el Querubino de les Noces de Fígaro movent-se per l’escenari amb una taula de skate). Cada objecte té un sentit i tant les actrius com els objectes es mouen amb una delicadesa extrema i molt sofisticada.
La onzena actriu és Clara Aguilar interpretant la seva pròpia música amb un teclat electrònic del que en treu una música alegre al començament però majoritàriament trista, amb poques variacions musicals, com un baix continu premonitori de tot el que li ha d’esdevenir a la Colometa.