A vegades és difícil mantenir la boca tancada i no dir allò que realment es pensa, especialment quan no es vol ferir a algun familiar o amic. És la sinceritat tan necessària sempre? A vegades les mentides piadoses o la omissió d’algunes ajuden a mantenir un bon ambient que és millor no canviar… Mai se sap quin és el camí correcte i sempre hi ha algun moment en què la cosa descarrila.
En Nacho i la Miranda (Francesc Ferrer i Ángela Cervantes) son parella i han quedat per sopar amb l’Eloi i la Sònia (Biel Duran i Laura Pau) per veure’s i conèixer el seu fill Jan. Un comentari desafortunat d’en Nacho provocarà un tsunami de veritats, opinions i coses no dites que no trobaran aturador.
Entrar en aquesta obra és com compartir una estona entre amics que s’estimen, però que s’han oblidat una mica de cuidar-se. El públic es reconeix en algunes de les converses i s’adona que hi ha moments que son universals per a qualsevol. L’espectadora es troba rient i posant-se la mà a la boca davant d’algunes des les coses que s’arriben a dir els personatges. Aquelles paraules que s’escapen i que la persona que està al pati de butaques no es pot creure que s’acabin de dir en veu alta.
Divertit, afable, canalla i molt directe, aquest text és una radiografia molt exacta de qualsevol trobada entre amics, es reconeix a dalt de l’escenari la complicitat, l’estimació i com s’importen els uns als altres. Una comèdia fresca amb un segell ja inconfusible de Carmen Marfà i Yago Alonso, que aconsegueixen extreure de moments incòmodes i difícils somriure involuntaris i molt agraïts (no es pot oblidar la meravella que va ser Ovelles).
I si al text li poses quatre intèrprets que connecten tan bé entre sí, ja està tot fet. Ferrer fa enrabiar amb el seu Nacho, però com li passa als seus amics, se li va agafant afecte i es converteix en un més de la colla. El seu passotisme tan ben portat a terme sense arribar a la exageració encaixa perfectament. Cervantes està esplèndida amb un personatge que es troba atrapat entre els ganivets que volen, que com a mediadora tranquil·litza, però que quan treu la seva personalitat real és una delícia. Duran és igual el que faci, es mimetitza de tal manera amb el personatge que ell desapareix, i el seu Eloi absorbeix l’espai creant una simpatia immediata. Pau comença a poc a poc deixant pinzellades del seu personatge fins arribar a deixar esparverat al públic a través dels pensaments de la Sònia, sense embuts exposant més d’una veritat amagada.
Com qui queda una nit d’estiu per sopar amb els col·legues i posar-se al dia, mentre beuen i repassen els bons moments viscuts plegats, aquesta producció es queda instal·lada en una de les cadires de la taula, fent companyia i provocant somriures.