Carmen Marfà i Yago Alonso formen una dupla creativa que demostra que escriure a quatre mans és possible. Recomanable, fins i tot. La precisió, el ritme i el contingut d’absolutament cada frase de La pell fina semblen haver sorgit d’un procés experimental de laboratori, d’escola de teatre. I ben bé és així. Els dos mostren el seu treball d’equip mitjançant cursos d’escriptura i direcció de comèdia teatral a La Llama School, i junts han escrit i muntat alguns dels èxits més destacats de la dramatúrgia contemporània catalana, com Ovelles (2018) o Instruccions per enterrar un pare (2020).
L’Eloi i la Sònia, una parella jove i il·lusionada, reben la visita del Nacho, el seu amic de l’ànima, i la seva darrera parella, la Miranda. Volen compartir un sopar per celebrar l’arribada del seu primer fill, en Jan, i, de passada, desitgen mostrar com en són, de feliços, a la seva nova vida, fora de la gran ciutat. Perquè… quin és el sentit de la felicitat, si no és compartida? Aquest és el punt de partida d’una trama de vertigen, en la que es demostra com es pot crear, amb un talent desmesurat, un univers sencer de preguntes sobre el passat, el present i el futur, de realitats aparents, mentides evidents, frustracions subjacents i desitjos insatisfets, en una petita terrassa i amb quatre actors que l’omplen amb la paraula i el gest. D’un encontre aparentment més que amanit, un lloc comú en tantes trames, previsible i recorrent, es passa en un no res al gran tema que fulmina, destrossa i escapça convencions a ritme de Fruit ninja: la sinceritat. I ho fa recorrent a totes les seves formes. I ningú no se n’escapa. D’entrada, els rols semblen definits, perquè la ficada de pota amb el petit és tan desmesurada que l’etiqueta se l’endú qui la protagonitza. I tothom, aleshores, es pregunta si és pot dir tot allò que un pensa, si la sinceritat ha d’anar sempre per davant de tot, si estem preparats perquè siguin sincers amb nosaltres, si hi ha un límit per la sinceritat, si l’empatia o l’assertivitat acaben per deixar la veritat en captiveri amb l’objectiu de mantenir la formalitat i l’aparença, i no prendre mal. Serà que prendre’s la veritat com una ganivetada és tenir la pell massa fina? Tot esclata, i tots acaben havent-se de sincerar per un motiu o altre. És un mecanisme per alliberar-se, per deixar anar llast, per poder respirar d’una vegada. Fins que, amb totes les cartes sobre la taula i res a amagar, s’estableix una pau natural que fa concloure l’encontre de la millor manera possible.
Les rialles que la trama provoca i els girs de guió que fan reaccionar l’audiència són constants. Si les veritats, encara que a batzegades, alliberen els protagonistes, l’efecte d’una comèdia tan pura entre el públic és catàrtic. Esdevé una combinació fabulosa i equilibrada d’intel·ligència i frescor.
Si el guió i la direcció escènica és art, una filigrana ben travada, exquisida, punyent, viva, àgil i directa, la interpretació de l’Àngela Cervantes, en Biel Duran, en Francesc Ferrer i la Laura Pau és sublim. Els dos primers arriben a l’audiència amb una potència i un atractiu especials, en part pel seu talent i, en part, per la seva dicció, que compensa algun desajust sense importància pel baix to de certes converses. Els quatre aporten la justa mesura de realitat que cada personatge necessita, de realitat i de secret, perquè allò que cadascú amaga traspua a l’escenari, per la inquietud, per la inseguretat, per la impostació en certs moments. Tot tan ben treballat, sense fissures ni desequilibris, que fa que la naturalitat envaeixi l’escenari. I, parlant de l’escenari, l’espai es mostra senzill i eficaç, potser un punt forçat i poc creïble en algun detall per exigències del guió: potser s’exageren en excés determinades escenes amb l’objectiu de fer palesa aquella frustració amagada que més d’hora que tard havia de sortir.
De la Flyhard al Teatre Borràs. Un recorregut que, per reiteració, és preludi d’un èxit reforçat pel triomf que el precedeix i per la resposta massiva, puntual i lleial de l’audiència. El boca-orella garantirà que les entrades s’exhaureixin en una exhalació, així que no trigueu a fer el pas, o serà massa tard.
La pell fina esdevé una comèdia hilarant i imprescindible sobre un debat moral etern: el valor i els efectes de la sinceritat. Podem aportar-hi respostes diferents, perquè cadascú té la pell que té. De realitat, desenganyem-nos, només n’hi ha una, però el dibuix que en fem varia segons la posició des d’on ens la mirem i pren la forma de la traça que amb el llapis (o la paraula) tenim. L’espectacle, es miri com es miri, excel·leix. Us ho dic de veritat (la meva, és clar).