Aquest cop he anat dissabte a la Sala Fènix, per poder quedar-me al col·loqui que es va realitzar al finalitzar. I amb molt bona acollida pels espectadors que ens vam quedar per escoltar com van realitzar l’obra, com va crear-se i arribar la versió que podem veure actualment.
La nit del 4 al 5 és una creació col·lectiva de la Cia CuldeSac a partir del text de Rachel Graton. L’obra arrenca amb una agressió sexual, però el focus no es queda només en el fet en si, sinó en tot allò que ve després: el silenci que s’instal·la, la por que ho impregna tot, el pes de la mirada dels altres i el procés íntim -sovint lent i ple d’entrebancs- de reconstruir-se.
És un relat que posa el mirall davant l’espectador i l’obliga a pensar en com reaccionem, què qüestionem i fins a quin punt sabem acompanyar el dolor aliè.
Es destacable la necessitat de crear espais on es puguin abordar temes difícils amb profunditat i empatia, cosa que sovint no passa habitualment. Es reivindica el teatre com a eina artística i creativa que permet generar aquest tipus de diàleg i connexió com he vist a escena. I en aquesta obra et queda moltes preguntes, és un text molt impactant.
L’interessant és el que van commentar durant la postfunció. Les actrius que van realitzar el postgrau és van decidir per agafar aquest text. Arran de la lectura del text que va impactar profundament, i que des del primer moment van necessitat de portar a escena. El projecte va començar amb 15 actrius, però que posteriorment amb el temps és va reduir fins a quedar-ne sis i actualment 5 actrius per el que s’ha fet tres versions diferents.
Segons van comentar les actrius, el procés va ser llarg i a la vegada col·lectiu, amb una gran feina de dramatúrgia ja que el text original no té personatges, ni signes de puntuació o que tot el treball exigia una construcció escènica molt acurada per fer-ho entenedor. I així és percep, ja que les actrius atrapen al personatge com un monóleg realitzat a cinc veus en alguns moments puntuals de l’obra. És normal que en cada representació es descobreixin nous matisos, tons i elements als quals donar més importancia.
S’ha de dir que és un tema difícil, però un relat que s’ha de parlar, no deshumatitzar a la víctima. L’obra planteja que el tractament de la violència de gènere i el fet de voler denunciar una agressió no es poden silenciar ni relegar a l’àmbit privat: s’han de portar a escena, fer-se visibles i generar conversa col·lectiva. El teatre esdevé així un espai de denúncia, de reflexió i de presa de consciència, on allò que sovint s’amaga pot ser escoltat i compartit. És una proposta arriscada, perquè incomoda i interpel·la directament, però alhora profundament necessària per trencar el silenci i contribuir a la transformació social.
Podeu veure la resta de l’opinió i del que vam comentar al col·loqui a l’enllaç