Un Williams desapassionat

La nit de la iguana

La nit de la iguana
18/02/2021

Dirigir una obra de Tennessee Williams, o alguna de Txékhov, sempre comporta un risc afegit per a qualsevol director. Costa encertar amb el to, i en el cas de l’autor nordamericà costa molt no caure en els esculls d’uns arguments passats de voltes, amb un peu en el realisme i un altre en el simbolisme. De fet, els textos de Williams estan plens de llocs comuns i de personatges que busquen resoldre els seus traumes (la majoria de vegades de caire sexual) per diversos i intricats camins. A La nit de la iguana, l’ex-reverend Lawrence Shannon intenta redimir-se de la seva atracció per les menors d’edat, mentre que al seu voltant es reuneixen un munt de dones que viuen la sexualitat de formes molt diferents: l’exuberant mestressa de l’hotel, la traumada Hanna Jelkes, una joveneta que intenta seduir-lo i la conservadora directora d’un Institut Femení de Kansas. El marc per a tota aquesta peripècia tampoc té pèrdua, ja que es tracta d’un calorós racó de la costa oest mexicana durant l’època de la segona guerra mundial.

Carlota Subirós, que ja s’havia acostat a Williams amb La rosa tatuada, ha aconseguit un artefacte que entra pels sentits (esplèndid decorat de Max Glaenzel, un gran treball d’ambientació sonora, etc.) però que no apassiona ni traspassa a l’espectador. Fer una obra d’aquest autor i que et quedi freda, o si més no tèbia, vol dir que no has arribat a l’objectiu. Crec que Joan Carreras és el que millor ha entès la proposta i el que lluita, de principi a fi, amb un personatge complex com n’hi ha pocs. Per la seva banda, Nora Navas i Marcia Cisteró -tot i ser dues grans actrius- es queden en el camí… aconseguint algunes escenes aïllades força reeixides però perdent-se en la immensitat d’una obra que, per qüestions de Covid, s’ha retallat quasi un 30%.

Com moltes de les produccions del Teatre Nacional, l’obra llueix i mostra totes les possibilitat de la sala gran… però al final resulta insuficient. Les exigències de Williams no són banals, i el seu teatre ha quedat ancorat en una època molt determinada de la dramatúrgia anglosaxona. Costa fer-lo arribar al públic d’avui sense trair-lo. Ara bé, sempre ens queden els seus diàlegs brillantíssims i algunes frases que ressonen com a sentències.

 

← Tornar a La nit de la iguana

Enllaç copiat!