Tot el que necessites per anar al teatre

La niña gorda: Rusiñol fa un exquisit ús de la llengua catalana

La niña gorda
30/12/2018

Jordi Oriol es vesteix de narrador i es converteix en la veu del mateix Santiago Rusiñol. Amb un magistral domini de la narratòria dota el text de vida pròpia. Els seus gestos, la seva modulació, i la seva capacitat de transmetre, ens fa arribar la història de La Niña Gorda.

Una història que explica la vida de la filla d’un lliurepensador alcohòlic, una criatura que en néixer pesa més de set quilos, que creix de forma desproporcionada llegint els fulletons sentimentals que el seu pare distribueix per entregues, i que acaba sent exhibida en un teatre de barraca. Totes les persones que l’envolten s’aprofiten de la seva gran ingenuïtat i de les seves grans mides, per treure’n un rendiment econòmic.

Amb aquesta obra, Rusiñol va voler fer una àcida paròdia de La Ben Plantada (una dona símbol que s’exhibia com una representació de totes les virtuts catalanes) d’Eugeni d’Ors enfrontant-se cruament a l’idealisme noucentista.

També és un al·legat a descriure com la societat és molt reticent a acceptar persones que són “diferents” i no solament com en aquest cas de “gegantisme”, sinó “diferents” en qualsevol altre aspecte. Ens mostra com arribem a ser de cruels quan mirem al “diferent”.

Una posada en escena on únicament veiem a Jordi Oriol i un tamboret, situats en una enorme càmera negre buida, i on només una pianola (un magnífic Steinway) apareix a escena, com si tingués vida pròpia, interpretant tres peces musicals: uns fragments de Oui-oui i de Bric a Brac, ambdós d’Enric Clarà, i la Mort d’Isolda de  Tristan i Isolda de Richard Wagner, arranjat per Franz Liszt.

Una peça que requereix per part nostra d’una enorme concentració, perquè és tal el ritme que imprimeix Jordi Oriol al text que no permet ni un segon de desconnexió sense el perill de perdre el fil de la història.

Un muntatge que posa l’accent en l’ús de la llengua catalana que feia Rusiñol, en un text d’una gran riquesa fonètica i farcit de barbarismes com fanomenu o meridianu.

Una proposta que a nosaltres ens ha agradat molt.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

← Tornar a La niña gorda