És un text que em recorda les obres d’Irene Solà ”Canto jo i la muntanya balla o “Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres” per la seva relació amb la natura o les de Pilar Adón on a “De bestias y aves” descriu un territori fora del món amb animals en llibertat.
Ada Vilaró és l’autora i intèrpret d’aquest peça. És coneguda per 360 grams estrenada al festival TNT al 2019. Com a directora del Festival de Creació Contemporània Escena Poblenou ha rebut la Medalla d’Honor de Barcelona i el premi FAD Sebastià Gasch de les arts parateatrals. No ens estranya gens.
En aquesta obra ens introdueix des de l’inici en un món en perill en forma de desglaç d’un gel que es va fonent i des de la platea es van sentint les gotes d’aigua caient sobre el terra. A partir d’aquí, i amb un fil conductor d’una història que podria ser autobiogràfica, va teixint uns relats amb imatges molt poètiques sobre la defensa i respecte per la natura i les tradicions. Ada Vilaró ens embolcalla amb elements de la terra i els animals salvatges i tot allò que ja no existeix perquè ho hem destruït, glaceres, rius o fonts.
L’obra és curta però intensa i els relats es veuen interromputs per records, vivències personals de la relació amb els pares, totes elles connectades pel seu amor als productes de la terra i als animals en llibertat. Tantmateix la natura no està en contradicció amb els avenços tecnològics i l’actriu descriu amb una gran bellesa el tractament sobre un cor humà malalt amb la mateixa sensibilitat que el part d’un animal salvatge.
La direcció de Pep Pla i la pròpia actriu fa que es transformi sense massa canvis externs en bèstia, cavall, home destructor, mare, dona perduda, i tot això, sobre una música i sons inquietants (espai sonor de Joan Gorro), de vegades tranquils, de vegades pertorbadors però que acompanyen amb molt d’encert els camins que va seguint la protagonista.
L’espai escènic de Paula Bosch és pura fantasia. Tots els elements esmentats, la terra, l’aigua, el gel, les flors, la muntanya, els cavalls, les roques o les arrels són utilitzats fent de vegades equilibris per donar forma a l’obra. Ens ha semblat una meravella la projecció sobre una cortina d’un arbre que es belluga, que té vida i que amb el seu color de tardor ens recorda la brevetat de la vida i la necessitat de supervivència.
