La síndrome del niu buit. Una dona que s’ha passat tota la vida només cuidant els seus fills, es troba de cop i volta que es fan grans i marxen de casa, marxen del niu que tant polit conserva. Aquesta és la situació inicial que presenta l’obra d’en Florian Zeller. Si, a més, resulta que està enamorada del seu fill i no suporta el seu marid, que procura no està massa per casa, la situació és desesperada.
La magnífica direcció de Andrés Lima subratlla la visió personal que té aquesta dona de tot el que l’envolta. El text fa que es repeteixin les escenes diverses vegades, de manera que l’espectador vegi diferents punts de vista d’una mateixa situació. Aquestes repeticions, per altra banda excessives i reiteratives que fan que l’obre no acabi de ser rodona, estan molt ben representades amb una escenografia simètrica que, amb petits canvis de situació i de localització de les entrades i sortides, aconsegueix l’efecte de canvi dins de la similitud de l’escena.
Em va agradar molt l’actuació d’Emma Vilarasau. Aquesta vegada no està gens continguda, com a Infàmia. La desesperació del seu personatge fa que hagi de passar de moments de certa lucidesa a d’altres de descontrol emocional. Sempre amb una tensió que no desapareix en cap moment. La magnífica actriu ho aconsegueix molt bé. L’Ester Cot fa un contrapunt molt convincent, amb la fredor de la núvia del fill que se sent guanyadora i que contrasta amb l’exasperació i la gelosia de la mare. El marid i el fill (Pep Pla i Òscar Castellví) completen un repartiment molt encertat.
Molt recomanable, sobretot, per a qui no hi vagi amb el prejudici, que sento massa sovint, de la suposada sobreactuació de la Vilarasau. No fa massa, un important director del nostre teatre comentava que no s’ha de caure amb la falsa naturalitat, tant televisiva, que trobem en algunes funcions. No és el cas, ni molt menys.
http://www.lallibretadenpep.cat/