Florian Zeller és un dels nens mimats de la nova dramatúrgia francesa. Ha guanyat tots els premis importants del seu país, i ha estat traduït i estrenat a diversos països, sempre amb èxit de crítica i públic. En realitat, l’èxit l’ha acompanyat sempre, perquè amb només 37 anys ha escrit vuit obres de teatre, cinc novel·les exitoses i dues adaptacions per a òpera i cinema. Sabem que el país veí acostuma a sobrevalorar autors joves i capaços, però pel que hem pogut veure a casa nostra (fa pocs mesos també es va estrenar l’obra El pare) aquest cop se’ls hi ha anat una mica de les mans. Zeller no és un mal autor teatral, però a jutjar per les dues obres vistes -les més conegudes i premiades- té una tendència natural a complicar arguments i temes que hem vist resoldre en moltes altres ocasions de forma molt més senzilla i efectiva. Si aquesta complicació formal, normalment a base de repetir escenes i desordenar-les temporalment, ens portés a un camí menys transitat i ens aportés una nova visió de les coses no hi hauria res a objectar. Però tant una obra com l’altra -d’estructures quasi calcades- m’han deixat força indiferent i no han permès que m’identifiqués amb cap dels personatges.
Sigui com sigui, el que no es pot negar a Florian Zeller és que les seves peces suposen un veritable tour de force per als seus actors protagonistes. Són textos de lluïment que permeten fer una gran exhibició de recursos dramàtics. Ho vam veure amb Héctor Alterio, i ho hem vist ara amb Emma Vilarasau. En aquest cas, però, creiem que l’exposició de l’actriu és tan alta que acaba vorejant la sobreactuació en més d’un moment. Sens dubte té escenes brillants, però abusa del to planyívol que ja li hem vist utilitzar en altres actuacions. Més difícil encara ho tenen els seus companys de repartiment, que han de bregar amb uns personatges que estan tota l’estona nedant entre dues aigües. Un exercici difícil que se salva, en part, per la direcció d’Andrés Lima i el seu bon gust escènic.