Enganyar-se a un mateix pot ser una manera d’escapar d’una realitat que no agrada o a la qual se sent atrapat o atrapada. Però al final les mentides, fins i tot les que creem per sobreviure, acabant exposant-se i ser capaç de gestionar les conseqüències no sempre surt com s’esperava.
Martin McDonagh (amb la traducció de Martí Sales) situa a l’espectadora en una habitació de motel d’un poble de l’interior dels Estats Units. A dins hi ha un home, en Carmichael, sense mà i amb pinta de mafiós o assassí, no queda clar. El que sí sabem de seguida és que té atrapats a l’habitació a un noi i una noia que li havien promès recuperar la seva mà extraviada a canvi de diners, però en comptes d’això, han intentat estafar-lo. Sembla ser que, tot i assegurar que porta 20 anys buscant la seva apreciada extremitat, sap més del què és capaç d’afrontar. I en mig d’aquest enrenou, hi ha l’encarregat del motel (Mervyn) que, com la resta, tampoc és que tingui una història gaire “normal”.
Es tracta d’una història curiosa, però que no acaba d’enganxar gaire al públic. Hi ha moments còmics que sorprenen, la majoria procedents de les intervencions del personatge de Mervyn, que, fins i tot, sembla que puguin elevar el text, però acaben sent només un petit passatge de distracció. La veritat és que la trama és fluixa i el límit en què treballen els personatges la fan feixuga també. Només Mervyn, interpretat fantàsticament per Albert Prat, navega suaument a través del seu personatge, creant un atractiu pel públic.
L’escenografia és potent, l’atrezzo com la part musical és interessant, però el desenvolupament de la trama no acompanya i allò que semblava tenir una premissa diferent i potser interessant, acabant sent una història que no convenç.