Hem de dir que
anàvem amb una certa “por” perquè l’últim espectacle d’aquestes característiques que vàrem veure en una inauguració del Grec del 2014, en el castell de Montjuïc, M.U.R.S., ens va semblar un nyap i una presa de pèl. (vegeu aquella ressenya).
Per celebrar aquest aniversari, aprofiten l’espai de les Drassanes (reivindiquem des d’aqui la utilització futura d’aquest magnífic espai), per fer una exposició de l’evolució d’aquesta companyia des dels seus primers moments fins avui (aquesta exposició està oberta durant tot el dia de manera gratuïta). També anuncien la publicació, al mes de setembre, d’un llibre que recollirà la història de la Fura. Per sort Arribem amb temps amb més d’una hora d’avançament i ens dóna temps a veure amb tranquil·litat l’exposició mentre prenem unes cerveses.
…. i comença l’espectacle; com sempre passa en els seus espectacles, l’espai que s’ha utilitzat és massa petit per tanta gent i és una llàstima que s’hagi reduït l’espai on es representa, ja que la sala permetia fer-ho de forma més folgada.
La Fura dels Baus, va ser creada l’any 1979 per Marcel·lí Antúnez Roca, Carlus Padrissa, Pera Tantinyà, Quico Palomar i Teresa Puig, i es van definir com un grup de teatre de “fricció” que buscava espais escènics diferents dels tradicionals i ofereixen muntatges on es barregen la imaginació, la morbositat, la performance i instal·lacions de gran espectacularitat. Van començar el seu viatge a Moià, fent teatre de carrer, amb un carro i un burro.
La Fura compta avui amb sis directors: Pep Gatell, Carlus Padrissa, Àlex Ollé, Miki Espuma, Pera Tantiñà i Jürgen Müller, amb sis sensibilitats diferents que saben conviure i ofereixen espectacles músico-teatrals, òperes, performances, workshops, peces audiovisuals …. Diferents formats i iniciatives que comparteixen un ADN original comú.
Durant aquests 40 anys d’història, la Fura ha creat prop de mig miler de projectes artístics utilitzant sempre l’anomenat llenguatge “furero”, un llenguatge físic i immediat.
El llenguatge “furero” té tres característiques bàsiques, segons comenten a la roda de premsa:
Baixar l’espectacle a l’espectadorInexistència d’una dramatúrgia litúrgicaLlibertat personal de l’espectador per escollir la seva implicació i decidir a quin actor o acció vol seguir en cada moment.
MANES és un espectacle que va néixer als anys 90 com un homenatge al llenguatge de la Fura. Cal recordar que en aquella època encara no existien els mòbils. Es va estrenar el 1996 i partia d’una exploració d’allò que ens uneix a tots els éssers humans: naixement, mort, sexe i alimentació. A l’espectacle, actors i actrius recreen actituds humanes de l’àmbit privat, que habitualment s’amaguen en un domicili, en el si d’una família o darrere el silenci còmplice d’un col·lectiu.
No és una reposició, és una recreació, el 90% del que succeeix a Manes és “per culpa” dels actors, i per tant en canviar tots els actors de l’espectacle, hi ha una recreació de l’espectacle original, on els personatges són diferents i les escenes, tot i que iguals, ofereixen una visió diferent.
Segons comenta en Pera Tantiñà, la societat ha canviat molt en aquests 40 anys i aquest tipus d’espectacle ja no és tan factible actualment. Teòricament tenim més llibertat que mai, però en canvi la Fura té prohibit, únicament per motius de seguretat, la representació dels tres primers espectacles de la companyia: “Accions” (1984), “Suz o Suz” (1985) i “Tiermon” (1988).
MANES ofereix a l’espectador la possibilitat de visionar-lo o viure-ho des d’on vulgui, totalment immers dins de l’acció o des d’un racó de l’espai. No hi ha una solució narrativa global de les històries, sinó que cada escena té la seva pròpia vida, la seva pròpia narrativa. Una dramatúrgia basada en la gramàtica de la simultaneïtat i no de la continuïtat. Un zàping d’emocions i sensacions. Un espectacle atemporal tant pel que expliquen les escenes com per la manera de presentar-les. Un espectacle visceral al 100% on la música de Big Toxic i la llum de Sara Reig, formen una part importantíssima. L’escenografia de Nico Nubiola i Eudald Ferré és l’original.
MANES va ser l’últim dels espectacles de la Fura que es va concebre íntegrament sense referents externs al grup. Es va partir del concepte de diversitat cultural per elaborar les diferents parts de l’espectacle, que volien transmetre els nexes comuns a tota la humanitat. Un conjunt d’escenes contraposades en les quals diferents mons comparteixen espai i temps.
MANES ha estat per nosaltres un retorn a tot allò que havíem viscut amb la Fura fa molts anys. Una catarsi col·lectiva on tot és sorprenent i on el públic no para ni un moment en el mateix lloc. Un espectacle d’una potència visual i sensorial aclaparadora i on no pots sortir indemne, ni psicològicament ni físicament, trepitjades, empentes, esquitxades …. Caps de bestiar, pollastres, visceres, nens momificats, destrals, foc, llet, sang, pastenagues, farina, ….
No cal dir com va quedar el terra de l’espai, on per cert les columnes gòtiques havien estat protegides ….
En arribar a casa, exhausts i contents, tota la roba a la rentadora i nosaltres a la dutxa….. amb això està tot dit …… BRUTAL !!!
Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ