A inicis del segle XIX, es troba a l’abadia de Bura Sancti Benedicti (Benediktbeuern, Alemanya) una col·lecció de poemes o cants (carmen, en llatí) del segles XII i XII procedents possiblement de convents austríacs. Els goliards, els seus probables autors, eren monjos o estudiants de vida eclèctica, alternativa i poc ortodoxa, i en els seus textos parlen del plaer de la vida, de l’amor o del gaudi de la natura. Els Carmina Burana (carmina, mot esdrúixol llatí, i per tant sense accent gràfic, que sovint fem pla per error), són un elogi al vi, al joc, a la fortuna i, en definitiva, al destí, i esdevenen una crítica a les classes socials, al poder i, especialment, a l’estament eclesiàstic.
Carmina Burana dona nom també al treball més conegut del compositor alemany Carl Orff, a través del qual, inspirant-se en els cants dels goliards, assaja un llenguatge musical que atrau i captiva pels seus sons bàsics i els patrons rítmics fàcilment identificables i emotius. De fet, la composició no està exempta de polèmica per la seva popularitat a l’Alemanya nazi i per les acusacions que va rebre de racista.
Quan Carlus Padrissa, membre fundador de La Fura dels Baus, accepta l’any 2009 l’encàrrec de crear un espectacle amb l’obra d’Orff, submergeix els cants en l’univers propi de la companyia, i hi incorpora el dinamisme, l’espectacularitat, la magnificència i els efectes que aquests dies podem gaudir sobre l’escenari. La posada en escena, amb matisos i variacions, ha visitat Europa, Àsia i Amèrica, i més de 300.000 persones han pogut gaudir-la. Ara en tenim una nova oportunitat que no podem deixar escapar.
La polèmica, quan es posa damunt la taula la vivència de les llibertats, està sempre servida. Les representacions de Carmina Burana de la Fura dels Baus han generat també controvèrsia, especialment en entorns propers a l’estament eclesiàstic (bisbe de Santander, 2018, per posar un exemple). No seria aquest ull de poll el que pretenien justament trepitjar els goliards? Tothom accepta que la primavera és l’esclat de la vida, el retorn de les passions. El vi, el cos o la natura en són algunes de les mostres empíriques pròpies d’aquestes sensacions. Tot això es reuneix sobre l’escenari, amb un cilindre gegantí que esdevé una porta d’entrada i de sortida, una pantalla on es projecten cascades, cossos, flors, rodes de la fortuna, plantes carnívores… Les il·lustracions són evocadores, efectives i innovadores. El moviment de l’estructura és constant. Un recurs de protagonisme permanent. Una grua aporta moviment i focalitza la mirada de l’espectador amb eficàcia, especialment a la darrera escena, de forma tan sublim com el to de la soprano que s’hi enfila. Si aquest és un element furer per excel·lència, l’aigua i els esquitxos també ho són, i no n’hi falten, malgrat que aquests darrers hi apareixen de forma potser massa gratuïta. Coneixent el dinamisme i el recorregut de la companyia, l’escenari es fa petit, potser massa, i es troba a faltar espai per encabir i desenvolupar tot allò que la posada en escena pretén transmetre. La Fura convida, com sempre, a la participació dels espectadors i espectadores, i ho fa intervenint a la platea i els passadissos, de forma molt més discreta d’allò habitual, si bé deixa caure alguna mostra de la seva arrel teatral irreverent, de carrer, i trenca molt puntualment la paret imaginària que separa l’audiència de l’escena.
L’elenc destaca per la seva qualitat musical i l’excel·lència interpretativa et fa plantejar el dubte sobre la mateixa definició de l’espectacle. La Fura, però, deixa empremta, i, malgrat el to líric i operístic d’alguns instants, gairebé litúrgics, apareixen de menys a més detalls rabiosos, trencadors, evocadors i provocadors que, lliscant damunt de cada moviment musical, poden arribar a absorbir l’audiència. O Fortuna és ja per si sola una peça captivadora, hipnòtica. Quan la interpretació envaeix també el sentit de la vista la converteix en una experiència total, embriagadora. La música en directe i la participant direcció d’orquestra es converteixen en un protagonista més del repartiment. És fascinant, aquesta capacitat de fusionar dos llenguatges en un de sol. Amb tot aquest bagatge i talent, l’experiència resultant esdevé increïble, única, imprescindible.
